Soc com els nens de 15 anys, que quan es queden sols a casa molta estona acaben zambombardeant per aborriment.

Per sort la desafortunada frase no es res mes que un simple paral·lelis-me amb el que vull explicar.

Sempre em passa el mateix, m'enamoro poc, i lo poc que ho faig es casualment quan no tinc futbol. (poques vegades per a sort).

No se si es fruit de l'aborriment, que el meu cap activa altres funcions i te la maleida necessitat d'estar vullint constantment... el cas es que aprofitare ara que disfruto de "vacances" per deixar lligats alguns temes.... pero espero que no em duri gaire... aquestes coses fan mandra i jo tinc mono de futbol.

Salut!
Toni.

Hi ha una llegenda urbana, que diu que la musica de Michael Jackson produeix un benestar especial als nens que l'escolten. Suposo que no te res a veure amb aixó, i si amb que es una musica pegadiza que a tothom atrau, pero el cas es que poso aqui uns videos que em fan dubtar... dos anys i tant.... fankies? no m'ho crec.








Salut!

Sempre parlo i m'agrada la llibertat en la seva màxima expressió. No em refereixo a graffitis, sino a la llibertat de dir, fer i pensar.

No se perque, els artistes "callejeros" acostumen a tenir algo diferent, algo especial.

Aqui poso un parell de videos d'exemple, dos cançons d'estils diferents, intepretades per dos artistes d'estils similars.


Creep de Radiohead, versió de Homeless Mustard




Billie Jean de MJ, versió de Scott Dunbar





M'graden mes aquestes versions casi que les originals. Hi ha molt art escampat pel carrer, cal que ens hi fixem una mica mes.


Saut.

Ahir va ser la despedida amb uns jugadors, on el que no plorava, pagava amb la mirada... mai m'he sentit tant culpable d'alguna cosa com aixó. Uns pares, que mai havia vist en tant silenci com quan m'escoltaven parlar mentres se'm trencava la veu.


Mai hagues pogut imaginar que dificil se'm faria dir adeu. Avui no he sortit de casa en tot el dia, no tenia ganes de fer res.... Amb alguns jugadors hem parlat per telefon, d'altres via internet... Encara es massa aviat i pertant, encara ens necessitem mutuament. Es una sensacio estranya. Crec que per les dues parts ens volem seguir tenint.... es un quiero y no puedo, i la rabia i la impotencia es odiosa.



Avui es el meu primer dia, des de que tinc 15 anys en que em trobo sense equip, i es una situació rara... tinc plans de futur, pero no saber que fare dilluns, m'angoixa molt. No se si sabre estar... pero el cas es que m'haure de fotre. El que si que tinc clar es que mentres no tingui equip, seguire disfrutant dels meus nanos cada cap de setmana q pugui.



Sou eterns, no patiu...

Toni.