Es curiós, i fins avui no m'he donat compte. Quan et falta algo, algo que necessites i que per molt que ho vols, no ho tens, tot es mes pessat. Costa aixecar-se, costa seguir les rutines... inclús marxar a dormir es un gest llarg.

Crec que he complert el meu record en dies sense dutxar-me, sense pentinar-me, sense afaitar-me... (tot i aixi la perilla es volent!) Ni com s'ha vist, em venia de gust actualitzar. Pero simplement no em venia de gust fer res d'aixó. Sentia que no era ningú, no valia la pena fer res "especial", em limitava a existir i pensar.

Ahir dimecres tot va canviar, amb el gest tant tonto com un somriure. Tornar-ho a tenir, tornar-ho a sentir com algo meu, per fi em feia ser persona. Avui m'he comprat un perfum, dels que diuen que son bons. M'han regalat potets petits de mostres i gilipollades d'aquestes. He vingut content, no se si pels potets o per tot en general. He fet el meu dia, somrient i content... que tontos i simples som les persones normalment.

Però que bé he dormit!


PD: La imatge es una mica gore, pero m'0ha encantat. També m'ha recordat al somni que he tingut aquesta nit, que per fi era bó. Porto tres dies recordant a la perfeccio els somnis. Els dos anteriors (casualment anteriors al dimecres) eren negatius. Segur que estem vinculats entre les persones. Segurissim, perque quan no podia mes, i just avans de començar a asumir una estranya derrota, ha tornat a pareixer.

M'agrada pensar amb la frase de "Dicen que solo sabras si algo es tuyo, cuando lo dejas marchar... y vuelve" i m'agrada pensar que es cert.


En fi... 

Por corto que sea el camino, quien pisa fuerte deja huella

i punt!
Toni.

Ja casi fara un any que vaig haver d'escriure aqui sobre Isma, el meu crack.

Avui ho he de tornar a fer. L'artista es va estampar contra un arbre amb la moto, i despres de pasar alguns dies a la UCI, ara ja esta en planta. Escric desde la calma, despres de veure'l se que esta bé i que aviat estara a casa recuperant-se i esperar tornar a fer algun q altre toc amb la pilota. En té ganes.

Peró el cami pel passadis se m'ha fet llarg, i no m'agradaria imaginar-me el que sentiria la seva mare al fer-lo per primer cop, avans de poder veure al seu fill, just un any despres de la mort del seu pare. Tot ens enssenya. I tot i que l'accident ha estat fortuit, no sen's escapa a ningú pensar en "quina mala sort te aquesta familia".

Aqui es queda tot, en un text on només expresso sensacions, mes agradables a la tornada que a l'anada, per sort.


Salut!
Toni.