Fitoterapia crec que es el nom del nou CD de Fito & Fitipaldis. I si no ho es, seria una bona opció, perquè si, Fito es una terapia en si mateix.

Anava amb cotxe quan em dona per posar la radio, i sona la nova peça "Antes de que cuente diez", per casualitat i sense saber mes, nomes escoltant les guitarres vaig pensar amb Fito, pero com que no em sonava la canço i la veu no l'acavava de reconeixer, escoltant la lletra vaig acabar pensant que era un cabrón copiant el seu estil... i dins meu pensava "pero que bé que ho fa... es puro Fito"... i si, resulta que era d'ell. Es inconfundible. Te sello cosa que pocs grups tenen. Te màgia en tot el que diu, sigui canço nova, o de fa tres anys.

No se que fuma però sigui el que sigui, sera l'unica cosa que em fumaria jo també.

Disfruteula;

 

Saluut!
Toni.

Mai he parlat d'amor, ja que es una cosa en la que no hi crec.

Crec en l'enamorament, m'ha passat a mi, com a tots. Pero l'enamorament es algo temporal, el pessigoieix no dura sempre. Crec en l'apreci i el respecte, pero aixo no se lo pot dir amor.

La gent que porta molt temps junta, no s'estimen, sino que s'aprecien. Quan es separen, es perque alguna cosa ha fet que aquest apreci desapareixi (quan estas xoxo ho perdones tot!) pero quan desapareix la xoxeria l'unic que et queda es el respecte.

Molts inclus m'atreveixo a dir que estan junts per simple companyia, ja que ni tansols s'aprecien.

Per a mi enamorar-se es un error, ja que despres de cada enamorament, hi ha un desamorament (si la persona no decideix respectarte i apreciarte). No m'ho invento jo, tot el que puja, baixa. I reposar-se d'aquests cops es durillo, i no crec que compensi.

Si a aixo li afegim a que cada cop les nenes mes joves son putes mes ràpidament, i que fan servir l'enamorament com a excusa per aconseguir el seu dessig, i un cop han arribat, perden tot l'interés. No conec gaires dones diferents en aquest aspecte. I aprecio a les que realment no son aixi, tot i que cada cop son mes complicades de trobar.

Vull fugir de topics, que ningu em digui que es que jo mai m'he enamorat, perque obviament, clar que m'he enamorat, i desenamorat com molts. Pero per sort, i segurament es el que la gent menys entengui, he estat capaç de suprimir aquest sentiment de mi. I se que trobare algú que m'apreciara i ens respectarem, i ens casarem i tindrem familia... pero amor? sera com posarli una funda al mobil, per tapar i que la gent vegui que es vermell quan en realitat es blanc. Si, li direm amor també, com feu tots.

Salut,

Toni.

Ahir a la tarda moria Daniel Jarque, futbolista de professió.

Obviament ens fa recordar a Antonio Puerta com a cas mes proper, sense oblidar els Foe's que ens impactaven per les noticies, pero mai ho sentiem tant com Puerta o ara Jarque.

Joves i esportistes, pero victimes d'una mort subita. Sé que la mort subita no es pot preveure, i tant li pot pasar al nen de 16 anys com a l'avi de 79, pero quan afecta  a algú jove i esportista, ens fa pensar i dubtar.

No recordo quin jugador del FCB no fa gaires temporades en una roda de premsa es queixava de l'estres i la pressió dels esportistes d'élit, fent referencia a la cantitat de partits de futbol disputats en una temporada, entre lligues, copes, seleccions i partits europeus. I deia literalment, que fins que un jugador no caigui mort al terreny de joc, no ens donariem compte del que esta passant.

I repeteixo que la mort subita va poc lligada a l'esport com a causa... pero no sempre es bo escurrir el bulto i pensar que la culpa no es nostra, potser una miradeta de reull no ens aniria malament, ja que es la segona pretemporada on un jugador cau. Potser va sent hora de plantejar-se de forma mes seriosa que estem fent els entrenadors, preparadors fisics, i gent del rendiment.


Salut, i jo aposto per l'Estadi Capità Jarque

Toni.

Ja tothom li ha fet el seu homenatge. Jo com sempre, em desmarco, entre intenció i despiste.


No conec a ningú que m'hagui dit que no li agrada Michael Jackson, sigui de l'edat que sigui. Fa 30 anys que esta en actiu, i la seva musica no pasa de moda. Inclús, si hagues arribat a estrenar els concerts que preparava, ens haguessim cagat al damunt, ja que els arreglos de les cançons pintaven impressionantment bé.

En vida ha estat freak i molt. Estrany i extravagant, massa "raret" segurament.... pero quan pujava a un escenari es transformava. Es canviava la pell i sortia un artista amb garra i sobretot molta força. Canviava radicalment dins i fora.

Fora l'escenari era el mes egocentric de tots, ningú s'idolatrava mes com ell mateix. Era "tendre" i feia veueta de nena... no sabia fer-se un ou ferrat, i si podia agafar de la ma a algun nenet, ho feia (la ma o.... el que pillés).

Pero a dins l'escenari, mai MAI MAI ballava sol. Ell era el protagonista pero acompanyat d'uns ballarins que ballaven exactament igual que ell... mai els desmereixia i sabia l'importancia que tenien. Treia la garra i el chorro de veu per cridar als 4 vents els seus pensaments. Repetia, parava i tornava a començar una i altra vegada fins que tot sortia be, com ell volia, buscant la perfecció. Era tot un ARTISTA, en majuscules.

He vist un tros de l'ultim assaig i m'impressiona, com als 50 anys segueix tenint força, impetud. Veus una foto d'ell, i es impossible adivinar de quan es. Despres de Thriller, Bad i Billi Jean, on era negre, en la resta d'imatges seves surt IGUAL en totes. No se adivinar l'edat que pot tenir en les numeroses fotos que te.

Aqui deixo un vídeo. No es la canço que mes m'agrada d'ell, pero si es una on queda clavat, que tot i ser un nen egocentric, ell mai ballava sol.

Salut,

Toni.

Tots ens marquem objectius, fites, metes. Sempre veiem el final, alla on volem arribar, pero cal tenir clar, com fer-ho.

Ens equivoquem quan ens obsesionem amb la meta, sense donar importancia al camí que ens ha de portar a ella. Es necessari, convertir de cada pas una fita, ja que es l'unica manera d'arribar a l'objectiu final.

Per arribar al 4rt pis, avans es necessari pujar fins al primer. I per pujar fins al primer, es necessari pujar el primer esglaó. Es l'unic camí, cal pendras-ho d'aquesta manera, i tornar a començar tants cops com sigui necessari, repetir i persistir, si es que realment volem arribar al nostre objectiu. Saber que no s'ha de fallar, pero no estranyar-nos si passa. Mai ens la juguem a una sola oportunitat, així que no cal patir excessivament.

Tant important com el camí, es la preparació previa. Important i necessaria, per saber com hem de fer les coses, i errar el menys possible. Aquesta es la màgia de la preparació, per qui encara cregui que entrenar es un rotllo o una merda.

Nosaltres aquest any ens toca guanyar la lliga. Però sera l'unica vegada en que ho nomenare, ja que per a mi aquest objectiu passa a ser el menys importants de tots. Ens centrarem en guanyar cada setmana, ja que tinc entes que es l'unica forma d'accedir al titol. Pero avans de guanyar cada setmana, em toca preparar i organitzar tota la temporada.

M'agraden aquestos moments.... tinc la plantilla feta, se els jugadors dels que disposo... ara toca organitzar i dibuixar com vull que siguin dins del camp, al que li donarem importancia i al que no... com volem ser i com no.... aquesta es la part mes maca de ser entrenador... junt amb la de saber plasmar-ho al terreny de joc.

Estem a 4 d'agost, pero l'espectacle ja a començat.... avui, començem a guanyar.


Salut!

Toni.

"Yo he visto cosas, que nadie podria llegar a imaginarse"

Busques fotos per internet de paissatges, i penses "oh, que maco" pero realment, no es pot arribar a comparar mai el paissatge en una foto, amb el paissatge quan estas dins... l'aire que t'envolta, les pedres que tens al costat.... el paissatge, vist pels teus propis ulls.

Pots veure una imatge aerea de dalt d'un cim... pero incomparable amb veure'l en directe amb la por a dins, el nus a la panxa... i l'aire acariciante la cara, les pedres que tens a sota... i saber, que estas al cim de catalunya, al punt mes alt de la teva terra... les sensacions, no es poden explicar mai. Les imatges propies, per molt que le sensenyis a traves d'una foto, mai es comparable al estar-hi dins. Es una satisfacció molt gran.

He complert el meu objectiu, que no només era fer el cim de la Pica d'Estats, sinó fer la grimpada per la cresta... he complert, tot i patir i deixarme les cames marcades d'aranyades i ferides... he complert amb la meva paraula i el meu compromís. La satisfacció es inexplicable.

A banda de tot aixó, ha estat un cap de setman enriquidor. Ens ho hem passat bé, molt bé... hem esquiat en el descens sense ajuda de res mes que el nostre equilibri, ens hem banyat en cascades glaçades, ens hem escapat de nit... i com no, hem disfrutat de coses que només aquells que ho han fet, saben del que estic parlant. Respectar i formar part de la natura, amb bona companyia. No te preu.

Deixo un resum de 9 minifotos, pero no patiu... mai arribareu a sentir el mateix que he sentit jo, el valor dels ulls que ho han vist en directe...





Salut!!!!

Toni.