A Mi Puta Bola!

diumenge, 29 de Març de 2009

La seleccion que nos espera



Guanyar la Eurocopa era important... pero ningu es pot arribar a imaginar la verdadera importancia que aixo te.

Fins aleshores, sempre que veiem a la Sel·lecció en un mundial o euro, donavem per fet que de cuarts, no passavem. Era un pessimisme general, que per molt que volguessim creure el contrari, ho portavem dins, ho sabiem. No hi havia mes. Espanya sempre ha estat perdedora.

Ara hem guanyat. (bueno, ara no, fa uns mesets ja...) I ha estat un canvi revolsiu. Tansols cal veure com juga Iniesta al Barça... una soltura i una confiança que fins aleshores el feia amagar, i sortir molt de tant en tant. Pero ara es campió d'Europa... i aquesta confiança es bona. Per ell i per tots.

Espanya ara juga contra Alemanya i no li te por. Espanya juga contra Anglaterra i se la pixa... espanya juga contra Turquia 8equip molt ben posiciona) i tot i no fer el seu millor partit... el guanyen. I el guanyen perque sabien que ho farien i tenien aquesta confiança. Perque la confiança també dona punts.

Els jugadors que pujen de la cantera estatal, ara pujen a un equip guanyador, ara pujen a guanyar-se un lloc en un equip on la gent confia. Aquest treball els fa rendir, rendir mes que cualsevol altra canterà en cualsevol altra epoca.


Les coses han canviat, i ens faran disfrutar ells i els que venen al darrera.




Salut,


Toni

dijous, 26 de Març de 2009

El destino que no existe



El destí no existeix. No hi ha res escrit. Pero hi han coses que han de passar perque si. I no es fruit de la casualitat, sinó d'haver-ho buscat.

Fa anys que conec a un jove futbolista. Pero mai haviem encadenat mes de dos frases seguides. De fet, durant 6 anys ens hem vist 6 cops.

Ara ens coneixem. Parlem molt. I quant mes parlem, mes ens agrada seguir xerrant.

No em sorpren, ja que es d'aquelles coses que havien de passar. Ens haviem de coneixer. Igual que se, tot i que no hagui passat, de que acabarem treballant junts en algun equip. No se quan, ni on... pero es el desti que no existeix, el que se que em diu que passara.

I qui no ho entengui, que es foti. Mai sabra el que es aquesta sensació.



Salut!

dimarts, 24 de Març de 2009

Malditos Bastardos!




Tarantino fa una nova peli. Totes les de Tarantino son especials... tenen el seu puntet àcid, com a mi m'agrada.

Ultimament estic algo tou (ultimament vol dir desde fa dos o tres anys) amb el tema de la II Guerra Mundial, el Nazisme i el Hitlarisme.

Aqi deixo enganxat una biografia, per anar obrint boca... junt amb el trailer de la Peli... (La bilbiografia es veridica... el trailer, tantdbo també ho hagues estat)


Mengele, el carnicero de Auschwitz

Nacido en 1911 en Günzburg (Baviera), el doctor en Filosofía y Letras y doctor en medicina, Josef Mengele, hijo de una familia de industriales, asentada desde hace mucho tiempo en la misma ciudad, se afilió con veinte años al Casco de Acero, una organización nacionalsocialista militante que agrupaba a soldados de la Primera Guerra Mundial. En 1934 se pasó a la SA, solicitando más tarde, en 1937, la afiliación a la NSDAP y más tarde aún a las SS.
El médico de las SS Dr. Josef Mengele (Foto de las SS, 1944)
Y a en sus años en la Universidad era un representante convencido de la ideología nacionalsocialista. Estudió en Munich, Bonn, Francfort y Viena. En 1935 defendió en el Departamento de Antropología de la Universidad de Munich su tesis doctoral con el título de: "Estudio morfológico de razas realizado en la pieza frontal del hueso submaxilar en cuatro grupos raciales". En 1938 defendió también su tesis doctoral en medicina con el título de "Estudios de la fisura labial-mandibular-palatina en ciertas tribus", que precede sus trabajos posteriores en Auschwitz, en la que Mengele ya señaló la importancia de la investigación de gemelos.Siendo miembro del Departamento de Biología Genética e Higiene Racial, fundado por los nacionalsocialistas, Mengele se alistó voluntariamente en las SS-Armadas al principio de la Segunda Guerra Mundial, ejerció de oficial sanitario en Francia y la Unión Soviética, donde le condecoraron antes de que le dieran la baja del frente por causa de una herida. En 1943 se trasladó, de nuevo voluntariamente, a Auschwitz para llevar a cabo allí investigaciones de medicina y antropología, apoyado económicamente por la que más tarde sería la Asociación de Investigación Alemana.
Mengele se había especializado en la investigación de gemelos, que llevaba a cabo fanáticamente, y a través de la cual probablemente quería demostrar la clasificación completa y fiable de la genética humana, así como la dimensión del daño provocado por influencias genéticas desfavorables. Cada pareja de gemelos podía ser observada en las mismas condiciones para darles muerte cuando gozaban de salud (lo que significaba la condición previa ideal para las investigaciones post-mortem). Otros "campos de investigación" de Mengele eran el enanismo, entendido como expresión ejemplar de lo "anormal", y el decaimiento gangrenoso de las mejillas, provocado por el total agotamiento físico y psíquico (noma), que Mengele atribuía a una predisposición racial.
Mengele siguió trabajando en estas investigaciones hasta poco tiempo antes de la evacuación de Auschwitz, regresando entonces a Günzburg en Baviera. Allí se dedicó, sin ningún tipo de impedimentos, a la reconstrucción de la fábrica de máquinas agrícolas Carl Mengele e hijos, empresa que contaba con el mayor número de puestos de trabajo en la zona. Hasta mediados de los años 50 y sólo debido al descubrimiento del escritor Ernst Schnabel por sus publicaciones sobre Anne Frank, no se llegó a conocer el pasado criminal de Josef Mengele, que mientras tanto se había escapado a Sudamérica.
Hasta finales de los años 70 Mengele pudo sustraerse a todas las solicitudes de extradición y se supone que murió en 1979 en Brasil mientras se tomaba un baño.



I aqui, el que molts d'ells haguessin merescut;





Salut!

Toni.

diumenge, 22 de Març de 2009

El Bocadillo del fin de semana



M'agraden els caps de setmana de llom amb formatge.

Senyal de que no dino a casa, i quan aixo pasa, es perque estic veient futbol, com sempre ben rodejat.

Avegades parlo de l'Equip (en majuscules pq es el todopoderoso) i també de la Familia. Tinc conceptes molt particulars per aquests dos termes, sobretot pel de Familia. (Cualsevol persona propera a mi... no conegut, ni amic... sino propera en tot lo demes)

Ahir dissabte, vaig passar tot el matí amb un d'ells (de la familia, vaya) y despres s'hi van afegir d'altres. Pos eso, tot queda en familia.

Avui diumenge, despres del partit, comida familiar. I amb cap compartia parentesco.


M'agraden aquests caps de setmana, amunt i avall amb el cotxe. I de comer? un bocata... no cal mes.


Que durin moltes setmanes.

Salut!

Toni.

diumenge, 15 de Març de 2009

Vidas Unicas



Hi ha una pelicula que m'ha fet tenir mes clar algo que ja em rondava pel cap.

La pelicula en cuestió es The Reader. Em va agradar molt, no per la historia en si, sino per les formes de pensar i de viure que en ella surten reflectides.

Vull parlar sobre la via. Pero no filosofan, que no sem dona be, ni es el que em toca.

Sinó de la manera de viure de cadascú. Nosaltres escollim el camí, pero no el terreny. Hi ha qui ha nascut a l'Africa, en mig d ela pobresa i no pot canviar-ho. O qui ha nascut fruit indessitjat i s'ha passat la seva infancia en un orfanat. O qui, per un motiu o un altre, ha hagut de matar, o robar, i aixo l'ha marcat de pervida.

No se com explicar-ho exactament. Simplement se, que la meva vida, i les del meu voltant, son vides "normals" amb les seves coses, rutines, problemes diaris, etc... pero en el fons, normals. Pero no se m'escapa pensar que hi ha gent que no pot dir el mateix. I la persona que de petita ha estat violada pel seu pare? aixo fa centrar tota la teva atenció, n'estic segur. O la persona que perd un braç en un accident? o la que ha participat en una guerra? (o patit una guerra) son petis fets, segurament puntuals, pero que fan que la teva vida giri, o si mes no, que modifiqui el que segurament hauria d'haver estat.

Cadascú viu la seva propia vida, donantli el seu significat i valor, molt allunyat al que tu pots tenir. He aprés a respectar tot tipus de visions i maneres de fer, tot i que algunes d'elles pugui afectar vides alienes.

En The Reader s'explica la forma de veure les coses, d'algú que ha treballat en un camp de concentració nazi. La foto es la segona entrada de Auschwitz. Tinc una amiga que hi ha estat aquest cap de setmana, i se que torna esgarrifada del que alla ha vist, tot i que haguin pasat mes de 60 anys, encara es pot notar la por freda que alla s'hi respirava.

Ara marxo a dormir.

Salut!

Toni.


dimecres, 11 de Març de 2009

Lubricante, porfabor.




Normal, si no es deixa als futbolistes mantenir relacions sexuals avans d'un partit amb les seves parelles, despres arriben a l'estadi i es follen al que pillen.

Aquest cop el revedor ha estat el Madrid. Li anira be, com a toc d'atenció, i baixada a la terra de la humilitat.


Salut.... i força al canut (que esta mal utilitzat, ja que antigament el canut era on es guardaven els diners... aixi que quan es deia aixo, no es feia referencia a la vida sexual, sino a la economia.)

Toni.

dilluns, 09 de Març de 2009

Y hoy, ¿Como estas?




Crec mig obligat contestarme avui a la pregunta que em queda pendent de resoldre tota la setmana.

Bé. Estic molt bé.

Si haguessim guanyat estaria millor, pero l'Equip ha donat la cara, ha estat a l'alçada. Ha fet valer el nom que portem.

S'ha vist una bona imatge, d'un bon Manresa. Tot i que no se m'escapa el pensar que en condicions normals, aquest partit s'hagues guanyat. Ara cal ser realistes... no estem en condicions normals, per tant, cal valorar l'actitud exposada al camp.

Mica en mica estem tornant... i tornarem al que erem... tot i que ens venen setmanes complicades a nivell d'exigencia. Pero alla estarem nosaltres, donant la cara.

PD: La foto es el 0-1, gol marcat per Gerard, despres d'una bona jugada individual que acaba amb penal. La meva preocupació de fons, era evident... pero el nano no ha fallat. Ell tambe esta per donar la cara, davant qui faci falta.


Salut.

Toni.

diumenge, 08 de Març de 2009

Saber Estar



Sempre que la gent em pregunta "Ei, que tal, com estas?" acostumo a respondre "bé, molt bé" (sigui cert o no). Pero durant aquesta darrera setmana, sempre que m'han preguntat com estava, he acabat responent "Diumenge per la tarda t'ho diré".

El futbol es un estat d'anim. Jo ho puc corraborar (o com dimonis s'escrigui). Perque es cert, que depen del que fem avui al partit (juguem a les 14.15h al Nou Municipal Santa Coloma) contra la Grama, estare d'una manera o una altra. Ja no pel resultat, sino per l'actitud de l'Equip. M'agradara perdre, si aixo ha implicat lluita, esforç i sacrifici fins al final. No m'agradara guanyar si el cami ha estat relaxacio, sobradesa, poca ambició. Espero guanyar lluitant.

Parlant amb un bon amic, m'ha fet entendre que la saturació mental, es responsabilitat meva. Es veritat, els he exprimit tant, que despres d'haver donat un dia de festa, ara costa MOLT tornar al nivell. Els seus caps necessitaven aquesta desconexió. Buscarem la forma de tornar al bon nivell, aquest cop de forma endreçada i sense forçar la maquina. He aprés una bona lliçó.

Es un gran equip, no m'agradaria carregarme'l. Tenim complicitat, respecte, ganes de seguir junts. Aixií ho farem, si la intenció es per tots la mateixa. Dema pot ser un gran dia, com pot no passar res. Pero poso la ma al foc, que de dolent, no en tindra res.

Salut!

Toni.


divendres, 06 de Març de 2009

Agenda Viernes



Es el primer any des de que entreno, en que el Divendres no tinc sessio de treball amb l'equip. A l'inici de temporada, quan se'm an proposar els dies, vaig estar debatint sobre els divendres. Sempre ho havia fet, i se'm feia raro no entrenar un divendres.

El cas es que em van guanyar, i finalment els divendres no entrenem. Ara la veritat es que sempre que pugui, no tornare a entrenar un divendres. M'encanten aquests dies. Es una jornada de relfexió, avans del partit. Ja ho has fet tot, ja esta... el que hagui de ser sera. Tansols et queda pensar.

Aixi que a mes, d'aixo, els disfruto. Plegar del treball a la 1, i arribar a casa pensant "no tinc res a fer" (com a imposicio) tota la tarda per endavant (es l'unica tarda lliure en tota la setmana)

Avui, despres de la migdiada, anire a Manresa. He refitxat a un jugador per al cadet. Tenia moltes ganes de veure'l, de que tornes a casa. i estic content i feliç d'haver estat el fil conductor. Vindre a saludarlo, tal i com haviem quedat. Li presentare a l'entrenador, i em quedare a veure els entrenamens que alla hi haguin. Apendre, mes que res. Despres sortirem a sopar una colla d'amics, dels d'avans, dels que ens veiem pero no ens mirem. Tenia ganes de retrobarnos.

I dema, dema sera millor que avui. I passat? el deu futbol dira que pasara, on estarem i on acabarem.



Disfruteu dels divendres!!

Saluuut

dilluns, 02 de Març de 2009

Un Hombre Libre



Ha mort Rubianes, un home lliure, el que, desde que tinc memoria he vist a la tele dient tacos i fent el que li sortia dels nassos, i segurament m'ha influit a seguir una mica aquest cami, visca la llibertat, Pepe.

Aqui enganxo un gran text d'algu que el coneixia molt bé.

"No quiero pensar en un Rubianes ausente, porque la huella que ha dejado en todos nosotros es de tal dimensión que siempre, repito, siempre estará presente en nuestra vida, en nuestros recuerdos, en mi oficio, en algunos de mis gestos, en unos cuantos cabreos contra los intransigentes de turno y en mil detalles más que están ahí o irán apareciendo.
Pepe era, sobretodo, un hombre libre. El más libre que he conocido jamás. Pensaba y decía lo que le daba la gana. Vivió la posguerra y la democracia, era culto y sensible, así que veía venir a los gilipollas de turno, una hora antes. Todo eso, mezclado con su propia vida y una observación ácida y crítica del mundo, era la materia de la que estaba hecho su teatro: genialmente autobiográfico.

Tenía unos cuantos amigos y miles de seguidores. Al primer grupo nos cuidaba como un hermano mayor. Al segundo grupo, les daba lo mejor. Su sonrisa de jocker, sus subidas de tono, su afilada puntería contra el facherío y las imposturas de una sociedad demasiada preocupada por el que dirán. A Pepe le importaba un huevo lo que dijesen, porque cuando la gente decía chorradas, él ya no estaba. "Cuando no hablo yo me aburro", solía bromear. Tenía razón y tenía motivos.
Lo primero que he pensado es que hay que dignificar su memoria. Vale ya del asunto de Tv3 y su crítica a la unidad de España. El que resuma su carrera con ese episodio es un simplista. Además, Pepe reconoció su salida de tono pero dijo lo que muchos pensamos: que ya está bien de que den lecciones los más sospechosos del pueblo. Que la gente es libre para pensar, sentir, reír, follar, beber, fumar y volver a empezar si quiere. Que los valores de uno mismo se demuestran en privado y que, al final, solo quedan los buenos momentos.

Pepe, con su herencia de risas, nos ha hecho millonarios. No es dinero. Es mejor. Se trata de la comedia en estado puro que hoy despide al maestro. Esperemos estar a tu altura Pepe. Y llama cuando llegues, deja de fumar y guárdame un asiento a tu lado. Yo quiero ver el juicio final contigo, partiéndome el culo."

Andreu Buenafuente