A Mi Puta Bola!

dijous, 22 de Gener de 2009

Viva los subnormalitos!



Tenim massa tendencia a premiar els tontets de torn, i oblidar-nos de les persones que fan coses meritories.

Per la tele es guanya la vida el que mes subnormal es, el que diu les gilipollades mes grans. I els treballadors, els que fan (o intenten fer) televisió bona i de cualitat, acostumen a pasar mes desapercebuts...


Amb l'esport pasa igual. I amb la resta de "vida" també. Ens fixem mes en els pocs merits que aconsegueix algú menys capacitat i inclús els premiem mes i millor que els merits lluitats i suats per algú altre, que per norma general, acostuma a pasar mes decapercebut ja que la humilitat que segurament dona i aporta fa que se'l vegui menys.

Premio pa'l subnormal!

Tot i semblar injust, crec millor que sigui aixi.

Jo em seguire alegrant cada cop que vegui imbecils celebrant coses... senyal que jo no soc un d'ells, ja que el dia que tingui algo a celebrar em limitare a alegrarme i a viure-ho amb qui ho hagui de fer, no amb ningú mes. Alegreu-vos quan guanyeu i no us facin cap festa. Senyal que no sou imbecils que han de celebrar res.

PD: La foto es de Gabriel Selly, medallista a Pekin 2008 en els jocs paralimpics. Ningú li va fer cap festa, per sort. Es un geni.


Saluuuut.


Toni.

dimarts, 20 de Gener de 2009

La ultima Torre



Avui ha caigut l'ultima torre de l'imperi de l'absurdisme.

Una cosa absurda, es una cosa innecessaria. Totalment evitable. i crec que aixo a estat el regnat de Bush.


Avui, simbologicament ha caigut, era l'ultima de les torres q havien de caure per fer canviar un pais. Es el primer cop que parlo de politica... i suposo que l'ultim, ja que acostumo a ser molt sensat amb aquestes coses... i no m'agrada parlar de coses que no entenc i no domino. La Politica mai l'he entes i menys l'he dominat. Pero Bush em superava.

No se si m'alegra que Obama sigui President, no se si sera bo o dolent, si ho fara be o malament.... pero se que es el que necessita el pais. Com quan les coses van malament en un equip de futbol, i per desgracia la solucio mes encertada es canviar l'entrenador (que si, crec q acostuma a ser una bona solucio). Es un revulsiu, una rafaga d'aire fresc.

Per desgracia, i per molt que ens neguem a creure-ho, es cert que els EUA son la potencia que domina el mon. Ho son en molts sentits... sense anar mes lluny, ara estem passant gana per culpa d'ells.

Aixi que molta sort a Pocchetino... perdó! a Obama... que te molta feina per fer i moltes mentalitats per aixecar... a un conjunt de persones inmerses en la miseria... un repte dificil, ja que no es facil treure de la miseria a una gran massa i gran potencia com es l'Espanyol... merda! els EUA volia dir!

Sort als dos. Que la necessitareu.


Toni.


Tags: Bush, EEUU, Politica

diumenge, 18 de Gener de 2009

Sobre la vida...



He trobat aquest video que desconeixia. Ell es Randy Pausch. M'agrada la gent que es fa preguntes, que pensa interiorment. Suposo que el seu cas l'ha obligat a fer-ho (bueno, suposo no, ho afirmo) Aqui us deixo les seves reflexions sobre la vida, vistes per una persona a la que se li acaba.



Jo no se com encaixaria la meva mort. Espero que com a minim s'asembli una mica a la seva manera d'encaixarla.


Salut.

Toni.

Tags: valores, vida, muerte, Randy Pausch

dijous, 15 de Gener de 2009

Unos Amigos...



Son uns amics.

Una familia d'amics.

Ja he parlat mes d'una vegada dels Puig. Es una familia a la que aprecio. Tenen un hotel, estan en contacte continuadament amb la gent. I no perden l'alegria. Quan treballes en aquest sector, es fàcil amargar-se. Hi ha molt desagrait por ahi que et fa perdre les ganes de servir. A ells no els hi pasa. Es una vocació. Disfruten amb la seva feina, de fet ja ho diuen, es la seva casa. Sempre tenen gent a casa.

M'agraden i em cauen be per aixo. Son servicials, preocupats i agraits. N'estic segur que client que va, client que es troba agust i comode. Son bona gent, i aixo ho transmeten.

Ara han fet una plana web nova, m'agrada molt. I el que mes il·lusió em fa, es que no s'han oblidat de nosaltres. Ens tenen present. Noto que van disfrutar el campus igual que nosaltres. Em sento comode.

Vull que arribin les dates per tornar a retrobar-me amb el Josep i la Dolors. Els aprecio.

D'en Jordi no dic res, perque per sort el veig mes i parlem sobint. Aquest any el tindre al Campus d'entrenador si ell vol. S'ho mereix.


Una forta abraçada familia, que ens poguem veure durant molts estius.

Toni.

Tags: Can Puig, Campus, Estiu, Vacances

dimarts, 13 de Gener de 2009

Bonita Tele



La Tele, per sort canvia també. Em comença a agradar mes. El populachisme de programes absurds per a gent tonta, va durar uns anyets i per fi, es torna al seny. En concret crec que la telemierda va durar el que va durar Cronicas Marcianas i va agonitzar fins que va acabar el Tomate.

A partir d'aqui ha quedat algun residu per a putes melancoliques que els hi molava seguir llepant tasses de vater mirant i tafanejant vides alienes.

Pero todo passó. Es fan coses amb gust, molt bon gust, i part de "culpa" tenen les noves cadenes, que donen un aire lliberal (dins del possible) i de revelió.

Programes com Padre de Familia, Buenafuente, Se lo que hicisteis i House (En el calaix queden perdudes perles com Lost o 4.400 que TVE i A3 respectivament van desperdiciar de mala manera) Es una televisió que ara si que m'agrada veure.

Cuatro y laSexta ho han fet posssible. Van a su puta bola, i crec que posen el que els hi agrada. No hi han normes, ni protocols, ni cap mena de lligam amb el "hem de quedar be" i gran part es deu a Los Simpsons, que va paasar de ser una serie de nens, a ser un referent important, Homer es un gran filosof. Ha estat la primera serie transgresora on es deien paraulotes i es feien coses lletges (que mitics eruptes) es faltava al respecte i en definitiva, s'ensenyava algo que no era enfotrese'n de les desgracies de ningu, sino de les propies. Aixó fan Buenafuente (que no es nou, clar) i Se Lo Que Hicisteis, que no fan mes que enfotrese'n de les desgracies propies (de la nostra tele, del que veiem tots).

House es un cas a part. No te nom que el descrigui. Perque disfruto tant mirant algo aixi? (jo i mitja espanya) m'encanta, i no se perque. Deu ser com Expediente X, serie amb al que vaig creixer, i a la que crec que dec part de la meva educació (no em compadiu, jo he estat feliç aixi). També m'encantava i no sabia perque.

Salvados tampoc te nom. O si que el te, i es el pur reflexe de la idea. El Follonero. amb dos nassos. Aixo es transgressió, i no lo del topless en els anys 60.

Aída tambe reflexa una bonica realitat. La de las chonis, los Jhonys y les chachas que hi ha per espanya. N'esta ple. S'enenfoten i triunfen. Aixo es criteri i bon gust, si senyor. (No cal oblidar el seu precedent de 7 Vidas, una de les series mes currades d'espanya, amb el seu punt picaron amb l'actualitat dins d'excelents guions ingeniosos.)

En definitiva, que m'agrada el caire de llibertat que es dona a la tele actual. Hem pasat del barruerisme callejero de dones prostiputes venen la seva vida a canvi de peles, a personatges ficticis enfotentse de les prostiputes que es venen.

Per no dir lo necessari que era un Carrusel Deportivo televisiu. Tots sabiem que si es feia, triomfaria... llastima que ningu s'havia atrevit a posar un diumenge a la tarda dos hores de comentaristes futboleros. Ara ha pasat i triomfa. S'aposta mes per l'esport i les series, que no pel cotilleo i les desvergonyes. M'agrada la tele. Llastima que els informatius continuen sent corruptes.


PD: M'agrada la foto. Hem passat dels Simpsons a House.


Salut, i a fer zaping!

Toni.

Tags: Tele, Opinion

diumenge, 11 de Gener de 2009

Perdedores!



Les excuses, son per als perdedors. Perque el que guanya, mai necessita buscar cap motiu per a justificar-se.

Son molts els jugadors que han pasat per les meves mans. Alguns han durat, i d'altres no.

El que no es pot fer, es rajar, criticar o insultar. S'han de saber acceptar les coses. O almenys aixi ho crec jo. Si em fan fora d'una feina, no em cago en el jefe. Simplement penso que es el que he fet malament. Amb el futbol, amb l'esport o la competicio en general, passa el mateix. Tots volem guanyar, per tant, volem rodejar-nos d'aquells que mes ens poden aportar. Si un no forma part d'aquest grup, que ho accepti.

Algun dia em tocara perdre a mi, ja ho se i ho tinc clar i assumit. Es llei de vida. Perque els nostres avis també moren.

Axi que escupeixo a tots aquells que despres d'una sortida no fan mes que buscar excuses, justificantse en absurdes paraules el perque no formen part del grup on elsl hi voldrien estar (perque no ens oblidem, aquests que rajen i es queixen, xorrejarien per tornar-hi, o per no haver deixat mai de ser-hi)

Estem en edats educatives, on la competició (per desgracia) regna. En l'altre blog vaig publicar un article sobre el saber perdre. Amb el que hi estic al 95% d'acord. L'altre 5% esta aqui. En forma de rabia continguda durant molt de temps. Perque la culpa no sempre es per l'entrenador, no, no i no.

Molts cops, per desgracia, els que no saben perdre son els pares. Uns pares tontos que per desgracia tenen la protestad de la seva educació i pertant, seguiran prenent desicions per ells. Que encomptes de reconeixer que l'esforç dels seus fills es mes educatiu que el "tu eres el mejor, y si el entrenador no lo ve, es que es gilipollas".

Nomes qui em coneix be sap que m'he caixelat la llengua per no dir moltes coses aqui.  La gent barruera i desgraciada diu coses barrueres i de desgraciat. Jo encara no m'incloc en aquesta llista, i molts cops no es per falta de ganes.

S'ha de saber perdre, i no plorar mentres t'omples la boca d'insults i desproposits.

Aixi que a plorar a altres llocs.


Salut,
Toni.

Tags: llorones

divendres, 09 de Gener de 2009

Evolución!




Tot canvia. La vida es la constant evolució. Saber canviar, adaptarse, creixer. No parlo nomes d'aquesta plana (nova capçalera, menú retocat... algun que altre detall inclós...)


Parlo de l'Equip. (ho poso en majuscules, peque es com Déu. Si ell va en majusucles, l'Equip també. Es mes sagrat.


Fa temps que ho noto... ho presenteixo... pero aquests dies ho he vist clar. L'equip ha evolucionat. Ha crescut. I amb ells, tots i cadascú dels jugadors que en formen part. S'han fet mes madurs, mes "persones"... en definitiva, més FUTBOLISTES. fa una temporada i mitja eren nens. Jugadorets. Ara son Futbolistes en tota regla.

L'Equip ha crescut com a tal. No es pot comparar una sessió d'entrenament de Gener del 08 amb la que vem fer avans d'ahir, o la setmana pasada... i segur que aquestes no tindran res a veure amb la que farem avui o dilluns vinent. L'intensitat, l'actitud, l'entrega, el compromis...

Estic segur que soc totalment imparcial, es l'equip que dirigeixo i no el puc comparar amb cap altre equip actual. Només veig el que hi ha adins... pero si el comparo amb darreres temporades d'altres equips, clubs, categories... se i dic que aquest es el millor. Així ho veig, així ho sento.

Amb ell, hem crescut tots. Jo inclós. Soc millor entrenador que fa un any, gràcies a ells. Em fan treballar, fan que m'exigeixi que cada entrenament ha de ser millor que l'anterior. Fan que pensi que ara que estan a un altissim nivell de rendiment, jo no puc deixar d'apretar l'acelerador. Soc responable que tot tiri endavant. Es la pressió que mes disfruto i mes m'agrada. La de veure les seves mirades d'atenció preparant-se per a treballar.

Pero queda molt per fer, molt per apendre, i molt per a evolucionar. Seguirem creixent junts amb molt de gust. Treballant mes que el dia anterior. No ens podem defraudar a nosaltres mateixos.


M'encanten.


Salut!

Toni.

Tags: Equip, CE Manresa, Infantil A

dimecres, 07 de Gener de 2009

Visión de Juego




Hem començat un nou projecte. [VisióndeJuego]

No es res mes que un blog. Parlarem de futbol, del que vivim, sentim i pensem. Peró te alguna cosa especial. Ho fem entre tres amics. Tres entrenadors, que disfrutem amb el que fem. Ens agrada el futbol, fa que la nostra vida giri entorn a aquest estupid joc. Ens agrada i ens ho passem bé.

Dani Fernandez, entrenador de l'Infantil B del RCD Espanyol, Josep Galan, entrenador de l'Infantil A del CF Igualada, i un servidor, entrenador de l'Infantil A del CE Manresa.

Tenia moltes ganes de fer un projecte aixi. Basicament perque per fi, tindrem un racó de lliure circulació d'informacio, articles, opinions, punts de vista. Sera una plana molt oberta, on la participació sera important. No volem ensenyar res, ni pretenem donar cap lliço (faltaria mes) tansols volem (com encertadament diu el seu nom) donar una Visió. En aquest cas, la nostra. Compartir-la i debatir-la sera interessant.

El logo: (l'he fet jo, per tant em toca donar les explicacions) Visión (punt de vista) de Juego (no oblidem que el futbol es un joc!!) Aprofitem la típica i sempre concorreguda frase de "tiene mucha vision de juego..." Sobre el Arte del Futbol (reflexa l'importancia que li donem, ja que el futbol es mucho mas que eso... jeje) i de fons, l'objectiu de la camara. Simplement simbolitza que no es mes que una retransmisio dels nostres ulls, de com ho veiem.



Espero que disfruteu d'aquest blog tant com nosaltres.


Salut!

Toni P.

dilluns, 05 de Gener de 2009

Rey con màgia



Avui es dia de reis. O dema, no se. (no despotricare d'aquesta festa, ja que amb la ilusió dels nens no s'hi juga... i si creiem que es bo enganyar-los fent-los creure que els reis mags existeixen, endavant... aquesta es l'educacio dels nostres fills, la amenaça continua: "portat be, sino els reis et portaran carbó". En fin, que no! que no rajare dels reis.)

Parlare d'altre tipus de màgia. I es la màgia natural. M'encanta la gent amb màgia natural.

Però per aixó s'ha de neixer. Gent que et mira, i es capaç de canviarte l'humor amb un sol gest. No nomes la mirada sino tot el que aixo acompanya. Qui te màgia la te amb tot el que fa. Paraules, gestos, inclus pensaments, formes de veure les coses, etc.

Es gent fresca. Sempre alegre. Dona gust trobar-se persones aixi.

Aquesta màgia es la que jo demanaria als reis.

Els que no la tenen, que la trobin.
Els que la van perdre, que la recuperin.
Els que la tenen, que la mantinguin.

Quina merda que no existeixin.


Salut!

Toni.

dissabte, 03 de Gener de 2009

Soledad Absoluta



Avegades sento que no estic sol. Ho sento aixi perque gent amb la que comparteixo, també em dona. I parlo d'algo mes que paraules o coses que es puguin explicar. Em nutreixo de la gent que tinc al meu voltant. Ara es algo reciproc. puc aportar, pero ara també puc recollir, aprofitar els seus pensaments, les seves paraules, reflexions. Inclús les seves mirades. Ja no nomes compartim i ens intercanviem musiqca, cançons que ens diuen, sinó ara també, pensaments. M'encanta ser el caçador caçat. M'agrada veure com algu madura, creix, i jo estic alla.

Quan fa falta poso la ma per ajudar a pujar un esglaó... pero cada cop es menys necessari. Tot i que resignat, aixó es bó.

Penjare un text de Paulo Coelho. Gran font d'influencia per a nosaltres.

Es el primer cop que li "robo" una reflexió del seu blog. Sé que no sera la ultima.


De La Soledad Absoluta (Paulo Coelho)

Los periodistas ya han terminado sus entevistas, los editores han tomado el tren de vuelta a Zurich, los amigos con los que he cenado se han ido a casa, y yo salgo a pasear por Ginebra. La noche es particularmente agradable, las calles están desiertas; los bares y restaurantes, llenos de vida, todo parece absolutamente tranquilo, en orden, hermoso, y de repente...

Y de repente me doy cuenta de que estoy absolutamente solo.

Sé que ya he estado solo muchas veces este año. Sé que, en algún lugar, a dos horas de vuelo, me espera mi mujer. Y sé que, después de un día tan agitado como el de hoy, no hay nada mejor que pasear por las callejuelas y los rincones del casco antiguo de Ginebra, sin tener que hablar de nada con nadie, contemplando sin más la belleza a mi alrededor. Sólo que esta noche, por alguna razón que desconozco, este sentimiento de soledad es extraordinariamente opresor, angustioso, no tengo con quien compartir la ciudad, el paseo, los comentarios que me gustaría hacer.

Por supuesto, tengo un teléfono móvil en el bolsillo, y un número considerable de amigos en esta ciudad, pero es ya muy tarde para llamarlos. Considero la posibilidad de entrar en algún bar y tomar una copa. Con casi total seguridad, alguien me reconocerá y me invitará a sentarme a su mesa. Pero pienso también que es importante llegar al fondo de este vacío, de esta sensación de que a nadie le importa si uno existe o deja de existir, así que continúo caminando.

Veo una fuente y recuerdo que estuve allí el año pasado, con una pintora rusa que acababa de ilustrar un texto mío que había escrito para Amnistía Internacional. Aquel día apenas intercambiamos palabra, tan sólo escuchamos el chisporroteo del agua y la música de un violín que venía de lejos. Cada uno estaba sumido en sus pensamientos, pero los dos sabíamos que, aunque distantes el uno del otro, no estábamos solos.

Camino un poco más, en dirección a la catedral. Miro al otro lado de la calle; hay una ventana medio abierta y a través de ella veo en el interior a una familia hablando. La sensación de soledad aumenta, imparable; el paseo nocturno es ahora un viaje noche adentro, en el que busco el significado de sentirse completamente solo.

Empiezo a imaginar cuántos millones de personas, en este momento, por más ricas o encantadoras que sean, se sienten absolutamente inútiles y miserables, porque también están solas en esta noche, como lo estuvieron ayer, y como posiblemente lo estarán mañana. Estudiantes que no encontrarán con quien salir esta noche, ancianos delante de la televisión como si fuera su última salvación, hombres de negocios en sus habitaciones de hotel, preguntándose si tiene algún sentido lo que hacen, ya que en este momento sólo sienten la desesperación de estar solos.

Recuerdo un comentario oído durante la cena: alguien que acababa de divorciarse decía: “ahora tengo la libertad con que siempre soñé”. Es mentira, nadie quiere ese tipo de libertad, todos queremos un compromiso, una persona que esté a nuestro lado viendo las bellezas de Ginebra, hablando de la vida, o simplemente compartiendo un bocadillo. Mejor comer una mitad que comer uno entero y no tener con quien compartir nada, aunque sea un poco de comida. Es mejor pasar hambre que estar solo. Porque cuando uno está solo (y no hablo de la soledad que escogemos, sino de la que aceptamos resignados) es como si dejase de formar parte de la raza humana.

Comienzo a caminar hacia el hermoso hotel del otro lado del río, con su confortable habitación, sus atentos empleados, su servicio de primerísima calidad. Dentro de un rato estaré durmiendo, y mañana esta extraña sensación que, no sé por qué, me ha arrebatado hoy, será sólo un recuerdo remoto y extraño, pues no tengo motivos para afirmar que estoy solo.

Camino de vuelta, me cruzo con otras personas solitarias, tienen dos tipos de miradas arrogantes (porque quieren fingir que escogieron la soledad en esta linda noche) o tristes (porque consideran que no hay nada peor en la vida). Se me ocurre que podría hablar con ellas, pero sé que se avergüenzan de su propia soledad. Tal vez sea mejor dejar que lleguen al límite y se den cuenta de que hay que ser osado, hablar con desconocidos, descubrir lugares donde conocer gente y evitar ir a casa a ver la tele o leer un libro. De otra manera, se perderá el sentido de la vida, la soledad se habrá convertido en un vicio, y el largo camino de vuelta en dirección al ser humano se habrá perdido para siempre.



dijous, 01 de Gener de 2009

A proposito




"Cuando alguien desea algo debe saber que corre riesgos y por eso la vida vale la pena." - Paulo Coelho


Ahir vaig ser sincer. Aparença amargada. Tot i que jo també disfruto d'aquestes festes com tots, pero per dins em mata aquesta actitud de farsa que envolta el mon. Mica en mica em vaig curant, poc a poc aquestes festes que em posen els cavells d'escarpia van acabant. M'alegro de que sigui aixi... aviat podre tornar a ser algu social (en la justa mesura).

Gran part d'explicacó de tot aixó, i que em justifica es que ahir vaig rebre un e-mail d'algú amb el que he parlat com a molt, 15 minuts de la meva vida. Ni ell es imporant per a mi, ni jo ho soc per a ell. Pero el correu deia algo aixi com "Mando este correo a toda esa gente que quiero que este conmigo este año, si yo lo soy para ti, contestamelo bla bla bla [...]" una puta cadeneta, on ja ni aquestes xorrades son importants i s'envien per enviar. PUTA FALSEDAD. (perdó, volia posar PURA)

Pero al que volia desfogar avui. Son els meus proposits per aquest any (entenc que aixo dels anys es una simple forma d'arxivar sucessos, res mes)

Que NINGU se li acudeixi dirme mai que l'1 de gener deixara de fumar, o sera millor persona, i s'apuntara al gimnàs o fara nosequé. Perque si es aixi, treure tota la ira que tinc continguda en forma de cop de puny dirigit a les dents)

Ja ho deia no se qui "no prometas lo que no puedas aconseguir" aixi que... MIERDA A LA MIERDA.

Així que transformo els meus proposits en somnis. perque somiar esta be. es bó, i a sobre, gratis.

Fa poc que hem obert el nou llibre, amb pàgines en blanc. Aixi que una vegada més, tot esta per arribar. Tot.

I perque la vida et demostra cada dia que sempre esta per davant, us proposo compartir somnis.

Somio amb que els que saben, trobin camins nous per a enfermetats velles.

Que siguem capaços d'ampliar les potencies del nostre cervell ni que tansols sigui un 1%: Aixó ja seria una revolució.

Perque no somiar que enamorar-se es possible?

Inclús aconseguir no repetir antics errors.

Per somiar que no quedi: no patir gaire per amor perque no patir gens es impossible...

Aques somni esta mes en la nostra mà: Viure poc a poc.

Saber llegir la mirada trista del veí per poder-lo ajudar amb un somriure, una caricia.

Somio amb dormir bé i no perdre la memoria.

Tots podem somiar amb tenir a la gent que volem aprop nostre.

I jo dessitjo seguir sempre fent-me preguntes i viure ple de curiositats.


Aquestos son els meus proposits. Sé que els aconseguire complir.


"No pretendas que las cosas ocurran como tu quieres. Desea, más bien, que se produzcan tal como se producen." - Epicteto de Frigia