Crec que la educació que reb cadascu, determina el seu estil de vida, el seu camí.

Pero també crec (i molt) en que la educació que un no reb, també ens marca. I segurament mes encara.


Jo soc mes del segon. Per sort o per desgracia, he aprés mes del que no tenia, o de com no era, o de com no em van ensenyar a ser. I no ho canviaria per res. Soc com he volgut ser, i estic orgullós per tenir el bon criteri que he tingut.


Aqui us deixo amb la primera part d'un video que em va fer obrir els ulls en el seu moment, i que m'ha aportat molt. De fet, cada cop que el torno a veure, m'aporta alguna cosa nova.

El proper dia, us poso la segona part.


Espero que el disfruteu, i de no ser aixi, estic segur que també us haura ensenyat.



Salut. Toni.

Fa temps, em van regalar un coixí. El guardo com si fos el tresor mes preciat que tinc.

No te gaire mes misteri que una frase bordada. La frase posa "Hasta la victoria siempre!" i m'encanta.

Es un regal d'alguns jugadors, i altres que ja no ho son. Pero em va marcar molt. Em va marcar, perque realment, van veure el coixi amb la frase, i rapidament ho van relacionar amb nosaltres, amb l'equip... amb mi.

Un any despres d'haver agafat el compromís amb aquest club, amb aquest equip, ho puc tornar a reafirmar. Tenim caracter guanyador.

Fins ara sempre ho deia jo, i era com imparcial, pero quan la gent de fora de l'equip et comença a dir "m'agrada venir a veure-us, perque sou un equip amb una identitat propia... amb un estil que us caracteritza..." me pone que no veas!

Sempre ho he dit, aquest equip te caracter guanyador. I tots ens som particeps. Sempre apostem per arriscar, per no conformar-nos. I s'ha creat una aureola al nostre voltant, que es capaç d'aconseguir que, tot i a falta de 10 minuts per a finalitzar un partit, perdent 1-3 contra tot un senyor Espanyol, tot l'equip estiguem tranquils i convençuts de que algo bo en treurem. Hem creat masses precedents, mai perdem moralment. Sempre donem el que hem de donar. Ningú es sorpren quan desde la banqueta diem "treiem un defensor, i posem un altre davanter" o "avançem a un central i que jugui sol al mig del camp i tota la resta adalt"... de fet, crec que la gent ja ho espera. Fer menys, seria decepcionar a tothom.

Ens agrada aquesta tensió, poc minuts per al final, tothom amb caracter ofensiu des de el porter, i fins a l'ultim central, que quan reb pilota, o la talla (perque la talla!) sap que ha d'atacar. Sap que tots esperem que ho faci, no volem que la refusi, que la llençi. Aixo seria un pas cap a la derrota, i no ens agrada.

i se que caurem, molts cops no sortira bé. Pero i què? ens agrada ser així. I tingeu molt clar, que seguirem sent així.

No se si mai ho havia dit pero m'encanta aquest equip. M'encanta aquesta actitud. Tots ho portem tatuat en algun lloc, per dins o per fora, pero tots sabem, que lo nostre, es anar hasta la victoria siempre!



Salut.
Toni P.

Us recomanare un llibre que no he llegit. es diu "El món groc" i es d'Albert Espinosa i l'editorial La Rosa dels Vents.

Posa nom i color a una especie de persones, de les que jo mai havia pogut encertar cap calificatiu. l'Albert els hi posa cara. Ara ja se com els hi he de dir. son els Amics Grocs.

Algú amb qui tens una rel·lació única, especial, intransferible, i que va més enllà del que està socialment estandaritzat....Algú de qui pots pasar tres mesos sense parlar, que no perd força. Continua estant allà. És algú amb qui t'uneix l'esperit, els gustos, les sensacions, algú que no és ni germà, ni amant, ni tan sols amic...... 

"En el mundo amarillo, Albert habla de un mundo al alcance de todos con el color del Sol. Un sitio cálido donde los besos pueden durar diez minutos, donde los desconocidos pueden ser tus mejores aliados, donde el contacto físico pierde su connotación sexual, donde el cariño es algo tan cotidiano como comprar el pan, donde el miedo pierde su significado, donde la muerte no es eso que le pasa a los demás, donde la vida es lo más valioso, donde todo está donde tu quieres que esté. Este libro habla de todo esto, de todo lo que sentimos y no decimos, del miedo a que nos quiten lo que tenemos, de reconocernos enteramente y apreciar quiénes somos cada segundo del día.”  -Eloy Azorín.


I tu, de quin color et sents avui? 


Saluut!

Toni.

La publicitat avegades es com la policia local. Sempre apareix per davant, quan menys la necessites.

No vull relacionar al meu estimat Puig amb l'anunci que li posen a la seva plana. No vull pensar que es cosa d'ell, ni del seu destí... jejeje... pero li va com anell al dit.

Aixi que ja sabeu... voleu encuentros? doncs tots a www.fotolog.com/puxineli7


Saluuuut!

PD: Jordi, saps que t'estimo... pero no vull cap encuentro 100% amb tu ;)
percert, del banner, el segon de la foto no ets tu?¿

Toni.

Perque si, i perque es futbol.

No calen mes calificatius, ni donarli mes voltes. Perque ens agrada, i per aixo estem. Perque ho disfrutem, tot i que algun cop haguem de plorar, patir, o passar-ho malament. Pero tot aixo ens agrada.

Tots volem ser els millors, i guanyar. Pero ningu disfruta guanyant cada setmana 10 a 0. Ens agrada la competició, saber que pots, tot i perdre.

Perque en el fons, l'unic que importa es donar la cara. I saber que hi ha gent que la dona per tu. Que quan tu no pots arribar, al darrera sempre tens qui et fa la cobertura. I si ell la pren, t'alegra tant com si ho haguessis fet tu.

Aixo es ser un equip. Perque el compromís es tansols ser puntual, pero la involucració es viure-ho, sentir-ho.

Per aixo, i per moltes altres coses que avegades no saps explicar, es pel que et sents orgullós.

Som un equip. i no tothom ho pot dir.


VamosEquipo!

Els francesos tenen una frase: "Ingenio de Escalera". En francès "Esperit de l'escalier".

Fa referencia a aquell moment en que un trova la resposta, pero es massa tard. Per exemple, estas en una festa i algú t'insulta. Sota pressió, amb tothom mirant dius el primer que penses, alguna tonteria. Pero quan marxes, quan baixes les escales, llavors, la màgia. Se t'acut la frase perfecta que hauries d'haver dit. La perfecta replica humiliant. Aquest es l'esperit de l'escala.

El problema es que els francessos no tenen una definició per a les coses estupides que un realment diu quan esta sota pressió. Aquelles coses estupides i desesperades que un en realitat pensa o fa.


Feia dies que no actualitzava, tot i tenir clar el que volia dir, no feia lloc per trobar el moment. Ja van tres, i amb aquesta cuatre... pero "prometo ser mes constant en les actualitzacions..." (m'encanta ser concient de lo mentider que soc avegades... benvinguts amiputabola!)

Saluuuut!

Toni.

Molts de nosaltres cada cap de setmana ens deixem perdre per alguna cadena internacional per tal de veure que ha fet el Liverpool. Per que es algo que sentim com a nostre. Una especie de colonia del nostre futbol en lo mes profund de l'Imperi. Ells tenen Gibraltar; nosaltres, el Liverpool.

Es per això, que ens agrada quan les coses els hi van bé. Crec que el mateix sentiment no el tenim amb Aragonés en el Fenerbahce.

Benitez es de la casa. Es dels qui els hi agrada treballar. Disfruta fent-ho i es nota. Sap dirigir, i obviament, es l'embeja de tots als que ens agrada dirigir. S'ha fet un equip molt seu. Amb gent que li agrada i que compleix els seus perfils. Pero tot i que m'encanta que estigui replet d'espanyols... amb qui jo em quedo es amb Gerrard.

Em vaig enamorar d'ell en l'epica remontada en la final de la Champions contra el Milan en el 2004. Alló es entrega, allo es esperit lluitador i mentalitat d'equip. Que maco el "Jo corro per tu, pero tu em cobreixes l'esquena... i viceversa". Viuen i senten molt arrelat a ells mateixos el "You'll never walk alone" i aixo es un luxe. Futbolistes que ho sentin... uff!

Escric tot aixo, per que despres del bon partit de futbol que hem pogut veure contra l'Atletico de Madrid, no em fa pena que l'arbit s'hagui inventat el penal, ja que l'empat es lo minim que es mereixien. I es que si, el futbol, a la llarga es just.




Salut,

Toni.

El Primer entrenador

Ens fixem en les grans organitzacions esportives, en els grans clubs, en les estrelles, en els que arrosseguen aficionats, en els que generen planes i més planes als diaris, minuts d’antena als programes esportius a la ràdio o en retransmissions televisives de gran audiència. Són les que acaparen tot el protagonisme. Són els afortunats. Els que han arribat a dalt de tot. Molts altres s’han quedat pel camí. Alguns amb la il·lusió trencada per a qualsevol infortuni, altres simplement perquè és llei de vida i no tots hi arriben i alguns perquè han equivocat el camí. Però uns i altres algun dia han començat. I algú els ha iniciat en l’esport. Sigui el que sigui. La figura del primer entrenador, del primer consell, del primer advertiment. Del que t’explica el que has de fer per passar-ho bé fent esport. De la primera bronca. D’aquell que lluny de ser un professional cotitzat és algú que s’estima l’esport. Que vetlla perquè tot funcioni. Que plega de treballar i està a punt per a qualsevol gestió a fer. Per entrenar, per anar amunt i avall, per anar on calgui, per dedicar-hi hores. És l’ànima del seu equip, és l’ànima del club.

Personatge imprescindible en qualsevol club esportiu, modest, de base. Figura inevitable per teixir un tramar esportiu que arreli i tingui continuïtat. Molts clubs depenen d’aquestes figures, dels homes orquestres en qui tothom s’hi recolza per solucionar tota mena de problemes. Valorats en la mesura que fan aquesta feina desagraïda i generalment oblidats en les grans estructures esportives actuals, molt professionalitzades. De despatx, de parquet, d’ordinadors i telèfons a dojo on segur que se senten incomodes.

Treballen sabent que si hi ha algun esportista que sobresurt aviat canviarà d’aires. Arribarà algú com ell, però que treballa amb més mitjans i per un club més poderós i probablement aviat s’entendran. O s’entenien fa quatre dies. Ara, per més jove que sigui l’esportista, ja no  només pot ser el pare qui es mogui sinó que pot aparèixer el representant de torn. I aquí sí que els llenguatges són ben diferents. Ja no s’arriba a un acord per quatre pilotes i un partit amistós. Mantenir els clubs, per més modestos que siguin, costa diners. I com que algú els ha explicat que en algun altre lloc els fan córrer a milers, els milions, arronsen el nas. Ells o elles no són d’aquest món. Continuaran plegant de treballar i anant a entrenar, a la reunió que toqui i dedicant hores i hores per una afició que els milions no espatllen. Són molt savis, són molt sàvies

 

Santi Carrera

Periodista

(Publicat en el diari EL 9)