ODIO A LA GENT EGOÍSTA. Odiar no es sa, ho se, pendre medicines mes tard.

Mentrestant odio a la gent egoista. M'he creuat amb masses persones aixi. Disfresant el seu egosime de forma de vida i descargant la seva conciencia culpant als demes per jutjar-los.

Hi ha dos tipus d'egosime. Un es el positiu, aquell que ens recompensa i recompensa als que tenim al voltant, donar almoina a un pobre significa que que la meva conciencia guanya i la teva butxaca guanya. (en els cursos de negociació t'ensenyen que es la manera ideal de negoci... algo utopic, si.)

Despres existeix l'egoisme negatiu que es el que busca el seu unic benefici per damunt del benefici dels demes. Finalment, en la cuspide dels meus particulars odis esta una variació de l'egosime negatiu, que es aquell que s'oculta sota les amables paraules de "Soy asi, ya lo sabes" y llavors fingeixen la seva millor cara de cadellet abandonat sota la pluja. Es quan dubto entre abraçar-los o anar a comprar dog chau. Fins que recupero la neurona.

Suposo que el que mes rabia em fa, es el despreci dels egoistes cap als que no ho som. Es de les poques coses que no em deixen indiferent.

Vale, no et di que no siguis aixi... pero fora del meu mon.


Aix, que agust m'he quedat!!



PD: Parlant d'odis... la millor canço de Carlos Goñi.




Salut!!

Toni.

Feia dies que no actuaitzava. No em sortia de dins.

Ara ho faig, perque tinc mil pensaments al cap, mil sentiments amargs per dins, que em fan reaccionar. Ja ho diu Valdano... "Cuando el orgullo se subleva, saca lo mejor de cada uno" i es cert.

La rutina et fa apalancar. Fa que tot vagui com ha d'anar i que no necessitis res mes.

Pero quan et trobes en que alguna cosa arriba a un limit, et fa treure tot el que tens dins. Es una mica com la febre.

Quan tens febre, es perque el cos detecta que hi ha algun virus dins del cos, i "encén" totes les alarmes. Aixo es la febre. La persona esta mes viva i mes atenta, pq te el cap a ple rendiment ( i si, s'escalfa)

Jo ara tinc febre. Una febre exterior.

I m'agrada, perquè em fa reaccionar, haver d'estar mes viu, atent a tot. Alguna cosa no va be, i necessito solucionar-ho. Perque si no es aixi, se'm menjara. El meu cap rodara en menys d'una setmana. I aquesta sensació de pressió m'agrada.

Poder m'agrada tant, perque estic convençut que podre superar la situació, tot i no saber encara com ho faré.

I m'agrada mes pensar que un cop superada, haure pasat un repte mes d'aquestos que et posa la vida, suposo que per ajudarte a creixer o a evolucionar com a persona.


No em quedare plorant, ni espantant. Treure el pit, l'orgull i els collons i seguire caminant, perque cada clot es una proba de salt. I jo, vull saltar molt, i tant de bó, cada cop el salt sigui mes dificil.

El futbol no es mes que una guerra moderna.

I la pilota, pot ser l'arma mes mortifera si la saps utilitzar bé... l'eina mes sagnant. Però si no la saps tractar com cal, pot girar-se en contra teva.

M'agrada entendre-ho així.

Dos bandos, enfrontats defensant uns colors, una bandera... o simplement un orgull, un amor propi.
Un camp de batalla.
Un general i la seva tropa.
Un objectiu comú. Evitar que el rival penetri en el nostre terreny, aconseguir reduir la seva tàctica i fer-nos forts en el seu camp.
Una preparació prèvia, una estratègia a seguir, en funcio de a qui ens enfrontem.
Una sed inmesurable per ser millor que qui tinc davant.
Un premi, una recompensa per al guanyador transformada en punts, o simplement en orgull.
Aconseguir que el nostre rival es lamenti d'haver-se enfrontat a la nostra tropa.
Un treball conjunt, unes feines repartides i coordinades, on cadascú tè una funció a cumplir.


M'agrada aquest futbol.


Crec en la guerra. Pero crec més en les revolucions.


Vamos Equipo!

El 26 de juliol, vaig iniciar una tonteria. Quan no tinc futbol, em pujo per les parets, i acostumo a fer coses per pasar el dia. Una d’aquestes coses, va ser fer-me un blog (que en el fons, feia temps que em tenia encuriosit). Ara ha crescut... te una mitja de 300 visites setmanals.  S’ha fet mes gran que jo. I me puede.

Fins ara escribia per a mi. Per quedar-me agust. Tots necessitem alliberar el nostre cap. Fer-nos lloc per coses noves. SI ho tinc escrit, ja no ho he de recordar.

El 26 de Juliol, es una data revolucionaria (sinó, pregunteu-li a Cuba) i es un dels altres símbols que m’agrada tenir. He canviat la capçalera, per una fixe. Amb una frase fixa, que vull portar com a lema gravat al front. (Lema, també revolucionari... viva el Ché!)

Molts cops poso coses que poques persones entenen. Parlo de símbols i significats. I això m’agrada. Que la gent llegeixi una cosa, però que qui ho hagui d’entendre, ho entengui... m’agrada. Avegades només jo ho entenc, i m’agrada mes.

Es mi huevo. Ahi  lo dejo...

Salut

Toni.

 

En la vida existeixen moltes lleis.
Moltes normes.
Algunes estan escrites, d’altres no.
Algunes s’entenen,  altres es donen per enteses.

Pero hi ha una llei no escrita, que esta per damunt de tota norma. Es l'unica que pot superar tota imposició.

Es la del Forro (ex. “Yo me lo paso por el forro de los coj[...]” ). Ningú ens l’enssenya, i dubto que estigui ben vista. Pero ha d’existir.

Tots ens hem de poder permetre el luxe de “silencio el mobil, i em faig el despistat” tot i saber que ens han de dir alguna cosa important. Es un dret que hem de tenir. No cal dir-ho, ni publicar-ho i estar extensivament orgullós de ser així... pero de tant en tant, ens hem de permetre questa llicencia. Partint de la base, de que el mon sense mi també funciona... endavant... abuseu de la llei tot el que volgeu, que dema, dios dirà.


PD: Si em truqueu i no l'agafo, deixeu-me un missatge.


Saluuuuuuuuuut

Toni.

Hay trenes que solo pasan una vez en la vida.


Es de les mentides mes grans que ens han ensenyat mai. Una burda excusa per conformar-se.

Trens, n'hi han molts. I si no agafem el que veiem, pasara un altre. Aixo si, tot depen del que treballis per aconseguir-ho.

Quan menys t'ho guanyes, quan menys ho busques... menys possibilitats tens, llavors si que si et passa un, es de pura casualitat i pobre de tu que no l'aprofitis.

Pero la gent currante, la gent que ho vol, que s'ho treballa, tindra mil oportunitats per ser allò que probablement ha de ser.

En general jo sempre he pujat a tots els trens que m'han pasat. I suposo que ho seguire fent, amb la calma i la tranquilitat de que si un s'escapa... no passa res... un altre apareixera.

Viure amb aquesta tranquilitat suposo que ajuda molt. I qui no viu aixi, es o porque no fa res per guanyar's-ho o bé perque no es concient de les seves propies possibilitats.


Salut familia!


Toni.

Els nens de les favelas brasilenys, per norma general, viuen al carrer. Esnifen pegament, delinqueixen…  i ens fa pena… els compadeixem i pensem “pobrets, quina llàstima”…

Clar, estem massa ben acostumats a que la vida perfecte es la del nen que estudia una carrera, es fa advocat, es pot comprar un A3  i te una família i uns fills maquíssims amb una dentadura perfecte.

Que trist, doncs, pensar que aquesta es la felicitat.

No m’agrada creure que lo correcte es la vida estereotipada. Que ser puta es ser deshonrada i que ser banquer es un èxit.

Cadascú ha de trobar la felicitat amb el que pugui. I si un nen de 12 anys ha de fumar, esnifar, robar i tenir una vida “d’adult” endavant. Perquè hem de pensar que serien mes feliços estudiant? Perquè?¿

No vull fer apologia de res. Ni defensar que un nen ha de delinquir. Simplement, crec que qui pot trobar la felicitat amb un camí diferent, no ha de ser motiu per que ens dongui pena o llàstima. Qui som nosaltres per decidir quin es el camí a seguir?¿

I si poder son ells els que ens compadeixen a nosaltres?



Hum.. Salut?¿

[ T ]

Jorge III Era rei d'Anglaterra al segle XVIII, quan Estats Units va declarar la seva independencia.

El Rei, cada dia escribia un diari personal. I el 4 de Juliol de 1776 va deixar anotat en el seu blog aquest comentari: " Hoy no ha pasado nada importante ".


S'inicien revolucions. Sorgeixen coses que poden canviar el món per a sempre... que inclús a un rei poden pasarli desapercebudes si no presta atenció...


Salut!


To25i

Hummm... me mola la cerveza, negra.

Usain Bolt ja no es l'esportista que admirava. Ha perdut tot l'encant.

Un tio que vol ser el millor, ha de currar, treballar i sacrificar-se. A ell tot aixó ja no li cal. No ho necessita. i Aixo fa que es pugui permetre luxes i lliçencies que no veig gaire esportives. No m'agrada la sobradia d'avans d'iniciar una cursa... pero pitjor encara es la sobradia amb la que arriba a les metes... es que ja no disfruta?

No se quin es el motiu de tanta diferencia avismal... la veritat es que tampoc m'importa... pero el plaer per la competició no s'ha de perdre mai, sino de que ens val? per a que estem? si li aborreix... que es dediqui a una altra cosa.

Ull no t'enrrampis.


Salut,

[ T ]