No m’agraden les preguntes absurdes... el “parlar perquè si” pel simple fet, de dir alguna cosa. No li veig el sentit... suposo que això es culpa del Messenger.  Avans, quan trucaves per telèfon, deies el que havies de dir i ja esta. Perquè et cobraven. Ara... en una hora pots dir tal quantitat de tonteries...  i les tonteries, no sempre son bones, ni avancen, ni sumen.

Suposo que forma part d’aquesta cosa tonta de “relacionar-se” amb persones...  quina absurderia. Qui es vulgui relacionar, que truqui i anem a fer una orxata, que es el que fan les persones normals.

No estic en contra del Messenger, ni en contra de mantenir converses. Si que estic en contra de parlar sense dir res. Em desespera.

Per desgracia, hi ha tan poca gent que sàpiga dir coses... i els pocs que en saben, com que no els hi agrada parlar amb estupids...  em quedo sense “relacionar-me”.


Salut.

[ T ]

Hi ha dos tipus de persones:

Els que davant d'un mirall es miren el cabell i els que es miren als ulls.

Tots fem servir els miralls per mirar-nos com anem... pero... quants els fan servir per mirarse a ells mateixos?¿

Aixó es transporta a tot arreu. La gent que quan parla amb tu et mira als ulls... es gent que es mira a si mateix. La gent que no sap on mirar... es gent buida.

M'alegra trobarme a despentinats pel carrer... fan servir els miralls per altres usos.

Quan et mires al mirall, i et mires a tu mateix... penses, penses coses sobre tu... sobre el que vols, el que necessites.... i reflexiones. Sobint, poden ser tonteries... sobint poden no serles... inclus pensar que son tonteries i no ser-ho.

M'agrada la gent que parla amb ella mateixa... gent que medita, i que com no, s'escolta... no pots pretendre escoltar als demes, si no ho fas amb tu mateix. El nostre cor sap avans que un mateix el que vol fer... el que necessita fer... quan no l'escoltem, es quan la caguem. Això si, cal consultar el nostre cap.. que es el que li posa seny a tot... jeje.

El mon necessita gent que es mira als ulls, i no al cul.



Feu un esforç, li acabareu pillant el tranquillo.


Saluuuut!

[ T ]

Tags: reflexio

 En alguna parte sobre el arco iris

En alguna parte sobre lo más alto del arco iris,
Hay una tierra de la que oí hablar
Una vez en un arrullo.
En alguna parte sobre el arco iris
Los cielos son azules,
Y los sueños que usted se atreve a soñar
Realmente vienen en verdad.
Desearé sobre una estrella y
Despertaré algún día donde están lejanas las nubes
Detrás de mí.
Donde los apuros se derriten como gotas de limón
Lejos sobre las tapas de la chimenea
Aquí es donde usted me encontrará.
En alguna parte sobre el arco iris
Los pájaros azules vuelan.
Los pájaros vuelan sobre el arco iris.
¿Por qué entonces, oh porqué no puedo?
En alguna parte sobre lo más alto
Del arco iris hay una tierra de la que oí hablar
Una vez en un arrullo
En alguna parte sobre el arco iris
Los cielos son azules,
Y los sueños que usted se atreve para soñar
Realmente vienen en verdad.


No te mes misteri. M'agrada la canço, m'agrada el que diu... i m'agrada el que inerpreto. No necessito res mes per a ser feliç... em conformo amb el que aquesta canço m'aporta i amb el significat que em dona... va ser l'unica que en una mala etapa em feia mirar al cel blau... i alegrarme pels ocells que per ell hi passaven...



i que bien suena, coño!


Saluut over the rainbow...

[ T ]

Tags: cançons, sentiments

Una Flama Eterna...

... es aquella que no s'apaga mai.
... es aquella que pot estar dos dies sense que ningu la miri... que continua estant.
... es aquella que quan rebs un NO per resposta... continua cremant igual d'intensa.
... es aquella que crema igual de fort a les 3 de la tarda, que a les 5 del dematí.
... es aquella a la que no li cal cap combistuble per funcionar.
... es aquella, que no cal ni preguntarse si estarà... perque si, estara!
... i es aquella, que por muchos vientos de tormenta que soplen... no s'apaga.

Aix... compadeixo a tots aquells que no sabran mai el que es una Flama Eterna...




Tingeu flama o no... salut!

[ T ]

Concentrate en el momento.
Siente, no pienses... usa tu instinto.


Caballero, lobo, llanero solitario...

Digali com vulguis. El cas es el mateix.

T'acostumes i t'agrada. Ha de correr per la sang. O ets, o no ets. O estas, o no estas... pero no hi ha mitjes tintes que valguin, O conmigo o sin mi.



Sempre que deixo parlar al meu cor, me la lia. Tornare a dormir a soles amb el meu cervell... es petit pero la sang que bombeja es mes clara.

Definitivament li he declarat la guerra als meus sentiments. No ens portem bé. No podem anar mai junts, som de diferenta pasta. El meu cervell sempre em para els peus quan somio... i fa bé. Es l'unic que necessito... no m'agrada viure de cap altre manera.

En definitiva, m'agrada viure sol. En tots els sentits.







PD: I una polla.

[ T ]

El periodisme ja no mana.

 

El dimecres vaig assistit a una gran lliçó de com revelar-se. Manuel Olmedo, un atleta de 800m masculins que ha participat als jocs olímpics, responia una “pregunta?” d’un periodista de TVE.

Situació real: Els 7 atletes que corrien amb ell surten a tota llet, fent-se cops de colze, empentes i malgastant energies. Ell, s’espera darrera de tots, per apretar la volta final. Al final, remunta fins arribar 4rt, a tant sols una dècima del 2on lloc que el classificava.

 

Periodista: - Bueno, has salido dormido y al final lo has pagado

M.O. : No, la tactica era perfecta. Yo me conozco mejor que tu. Lo que pasa es que a ti te gusta mucho criticar desde aquí, como has hecho con muchos compañeros. Estás haciendo mucho daño al atletismo.

 

Si senyor.

Que difícil es preparar-se per una competició, rendir al màxim nivell, entrenar sempre al màxim, ... I que fàcil és seure a una cadira, mirar, i criticar sense el més mínim seny ni respecte per la feina dels altres.

 

M’agrada veure com un nano humil i treballador es revela contra un poder com el periodisme, que sembla que campi per tot arreu amb impunitat per rajar i acabar amb tot. I, això si, tenint sempre la darrera paraula.

 

Seguit d’això ha vingut un seguit de crítiques cap a aquest atleta per part del periodista en si i un company, però ningú li treu el minut de glòria, ni l’abraçada mental que li han fet tots els companys atletes i, jo crec, tot aquell que estigui relacionat d’alguna manera amb l’esport.

                                                                                                                                                            Josep Galan


I aixó es cert... la premsa i el seu "poder".... hi ha qui per manar ha de xupar, i d'altres que amb un microfon en te prou... la cuesto es fer servir a la vegada la ma i la boca... que trist.

Per norma general sempre hem coincidit que la premsa esportiva es lo mes corrupte i initul del mon. No fa falta mes que escoltar retransmisions per la tv d'un partit cualsevol de futbol... la de gilipollades que s'arriben a dir... i la premsa escrita... heu llegit mai el diari Sport? no calen mes comentaris...

Es una llastima que ens deixem influenciar tant... tot i que es algo inconcient... s'haura de tenir un control d'aixo... llastima que els que manen els hi interessa tenir emisores de radio, cadenes de televisió i diaris al seu fabor...

Visca la puta llibertat d'expressió! si senyor!



Saluut.

Toni.

Tags: periodisme, corrupció

Identifica els teus punts febles.
Treballa fins convertir-los en els teus punts forts.
Si depens massa d'un peu, treballa amb l'altre.
Ets prou fort? Ets prou home, gran i agressiu?
T'apassiones? o només t'empipes?
Aprèn a deixar-te de tonteries.
Ets un general del mig del camp, o ets un soldat ras?
Heroi de batalla, o un combatent més?
El joc gira al teu voltant, o et passa de llarg?
Pots aguantar 90 minuts? més el temps afegit?
Llençeries un penal? t'ho permetria l'entrenador?
El marcaries?
Pots marcar a cinc metres? a quinze? i des de mig camp?
Amb un defensa a sobre?
Ets el primer en arribar a cada entrenament? L'últim a marxar?
Ets prou ràpid? Saps què faràs abans de rebre la pilota?
Que tens al cap?


A què estàs disposat per ser futbolista?

Tags: sentiment, equip

Benditos los que estuvieron, los que estan... y los que estaran!

Torna Quilmes. Despres del video de Al Fin Futbol estava clar que haviem d'anar mes enllà, i avui, que comença una nova etapa a nivell personal, trobo important resaltar aquest vídeo, que tants pels m'ha fet aixecar.

Espero que el disfruteu tant com l'he disfrutat jo, i que l'entengeu tant be, o millor, com l'entenc jo.

En resum... aixó es l'escencia del futbol. Si mes nó, es l'escencia del meu futbol, desde la humilitat dels meus pocs coneixements a nivell futbolistics... pero me'n ric de qui viu el futbol sense sentir-lo.

Poc mes a dir, el vídeo, parla per si sol.

PD: Un exemple de "sentir el futbol"?¿ aqui!



Saluuuuuuut!

Toni.

Tags: Futbol, Quilmes, sentiment, equip

"La realidad, es aquello que, aunque dejes de creer en ella, sigue estando ahí"

I per desgracia, hi ha molt agent que deixa de creure en ella.

Allà cada ànima amb la seva pena... el cert, es que realitat només hi ha una... es pot camuflar, dissimular, distorsionar, etc... pero a sota, continuara estant el que ha d'estar. Ens agradi o no.

La mentida es una realitat tant comuna, que sembla que formi part de nosaltres. I de fet, quan no hi es present, ens sentim desprotegits. Es complicat viure amb total transparencia i claredat. No se quins son els motius que ens fan recorrer a la mentida, el que si que sé, es que ningu es salva.

De mentides hi han de molts tipus:

Les petites que ens fan ser mes feliços... "m'estimes?¿ -Si, clar..." "vas veure el gol de Messi? - I tant... quin crack" "Has trucat a aquell? -Si, pero no hi era..."

Son petites mentides, que es fan per quedar bé... dins de tot son força tolerables... no fas mal a ningu, ni compromets res...

Les compromeses, que comprometen sino a curt termini... a llarg termini... les que poden servir per sortir d'un apuro... pero que despres has de ressoldre perque sino... de poc haura servit, i sera pitjor quant mes temps passi.

Les egosites... son aquelles que serveixen a qui les diu, per ser mes gran, mes poderós, mes popular,etc... i que comprometen a tothom menys al propi mentider.... acostumen a ser dignes de tirans... gent despota i sense escrupuls, als que la Noblessa els hi sona a marca de café... exemple?¿ tot Bush es un exemple... tot Rajoi, Acebes i otros peperos.... pero per desgracia, tots tenim veins així, tot i que no ho sembli.

Les grans... aquelles que comprometen als que les utilitzen a una forma de vida molt determinada. Es mes gran la mentida que la seva propia realitat... el banquer arruniat que aparenta tenir molt... la dona infeliç i amargada, que somriu i ho pinta tot rosa... son aquelles mentides que s'apoderen d'un mateix, i les condicionen....

Les de filldeputa... que son aquelles, on enganyes a qui estimes i aprecies... i on clarament, demostres que ni l'estimes ni l'aprecies.


Es una llastima, que el dó del pensament, el criteri i la inteligencia, porti adderit a la part del radera el "sempre podrias dir el que et convingui, tot i no existir"... pero entenc, que va lligat... pero entenc que una persona, sense el dret a amagar-se, no seria del tot persona, sinó algú sense el privilegi d'equivocar-se, de cometre errors, de madurar... cagarla i enganyar, t'obliga a buscar solucions... a desfer el nus... per tant, a pensar i espavilarte.

Potser la mentida forma part del joc d'estrategia que fem servit tot esser humà viu en el marc de la nostra vida... "jo vull arribar alla... quin es el camí? que o qui m'he de carregar?¿"

Es com el futbol... pots arribar a l'area contraria jugant bé... o de balonazo directo... que es mes maco? que es mes efectiu? i... tu que prefereixes?


Tots (qui mes qui menys) hem recorregut a la mentida en algun moment de la nostra vida... jo no me'n salvo, he estat fill de la mentida, com tot bon germá... les he patit i les he utilitzat...


Gran no es qui no menteix, sinó qui sap ser sincer.

I jo, mentiré (poc i malament, per sort) pero soc sincer. Ningú es salva del pecat. L'important, suposo, es ser concient... i consecuent... no?



NOTES DE VIDA:

Estic escoltant Sweet Dreams, versió de "el Piezas"... lo cert es que m'agrada molt... no em decanto clarament per cap estil musical... aixo es rap, i també m'agrada... la lletra te força... us la recomano, ni que no sigui el vostre estil.



Saluuut!



Toni.




Ah! i no diguis mentides!

Tags: queixa, reflexio

Us recomano un programa! es diu "Una cámara en mi casa" i com no, el donen a laSexta (els diumenges a les 21.35h)

Al programa, li donen una videocamera a un nen. I es graba a casa. No té mes misteri. Però.... com m'agrada l'espontaneitat! quina visió... aixo si que es vida... quina forma de veure les coses...

Aixó m'ha fet pensar... (Wow!!! i en plé agost... quin campeón estic fet!!) com el cervell creix avans que el cos... i creix avans, perque es podreix i es putrefecta molt mes rapid del que ens pensem... sinó, d'on cony surten tantes tonteries que tenim els adults al cap?¿

No fa gaire, ho parlava amb un bon amic... quanta gent hi ha pel món, que no té ni idea de lo morta que arriba a estar... es trist, que nois de 20 anys, tinguin com a objectiu en la seva vida, el sol fet de que arribi el cap de setmana, per gastarse en cubates la meitat del sou que els hi dona la puta fabrica on viuen recluits de dilluns a divendres... i l'altre meitat la destinen a maquear el cotxe, o en els millors dels casos, a comprarli algo a su chari... es trist, que no tinguin res mes enllá... i ovbiament, per arribar a aquest estat als 20... vol dir que la adolescencia, es com es...

No soc ningu per donar lliçons, pero SIUSPLAU, joves del món... moveu-vos... sigeu inquiets... feus-vos preguntes i busqueu-vos objectius, que donin sentit a la vostra vida.... encara esteu a temps de canviar el destí que aquesta societat ens te preparats...

I tot es tant fàcil, com fer-se la simple pregunta... I tu? que vols ser de gran?



Saluut!!


Toni.

Tags: reflexió

Comença el compta enrradera! ja nomes queden 10 dies per que començi l'espectacle.

Ho sento, pero no puc evitar parlar de l'equip que m'ha fet sentir viu, despres de molt de temps. He estat agust amb tots els equips amb els que he tingut ocasió de treballar (no m'oblidare mai del San Mauro i els kinkis que em van fer acabar com ells... feliç acabat!)Pero aquest equip té màgia. Té caracter i esperit guanyador. Es un equip al que no nomes pots exprimir, sinó que ells t'exprimeixen a tu... et fan arribar al limit de les teves capacitats, i amb tot el que aixo suposa (que busquis mes i mes) ells evolucionen, pero al mateix temps et fan evolucionar... tot el que els proposes es fa poc, es queda curt... volen mes... i aixó a cualsevol entrenador l'omple.

Ambició, es la paraula que esl pot descriure millor. Anar a més, no conformar-se mai.

Ens espera un any maco... plé de molta feina (Senyors!! el camí no sera gens fàcil!) però també un any de gloria... d'alegria i com no... un any per disfrutar.

Comença la pretemporada, comença la feina. Jugadors nous, estil de joc renovat, pero la mateixa escencia. La mateixa base, i les mateixes ganes que el primer dia.

Espero que aquest esperit estigui contagiat a tots per igual.

Vamos Equipo!!

Salut!!


Toni.

Tags: Manresa, equip

Quilmes i su buen rollito... m'encanta... GLORIA AL VERANO!
si hagues de descriure l'estiu, clarament ho faria aixi...

Percert, un video que m'ha fet recordar... hum... eso... mireu-lo i ja esta. No te misteri, un dia de resaca... cualsevol pero a mi em mola.

L'actualització d'avui no te cap contingut etic, ni moral, ni reflexiu... pero es que estem a l'agost, que collons! nem a refrescarnos i a passar l'estona... voleu mes videos? toma fichaje mediatico!

Un videoclip d'un grup que segurament mai arribaran a res, pero el video té la seva gracia (dos caquetes que s'enaoren) i la lletra de la canço també te el seu encant.

Jo sempre he dessitjat poder fer aixo, com la majoria de mortals... pero ningu ens hem atrevit a fer-ho... excepte aquest fenomeno... ahi tus huevos!


Éle! suposo que de tant en tant anire recopilant cosetes aixi.


Saluut!

Toni.

Tags: estiu, quilmes

Ja tenim aqui les Olimpiades.

Altius, Fortius, Celcius. (El més alt, el més fort, el més ràpid)

Aquest era el lema de les Olimpiades de l'antiga Grècia. Quin avisme des de llavors i fins ara.


Per desgràcia, ara tot esportista esta seguit amb lupa. I ho veig bé. Les persones acostumem a ser poc nobles. Ningú es de fiar. Tothom pot ser bona persona "pero si la puedo colar, la colo"

Es una pena, el Tour de França ja no es el que era, ara els titulars dels diaris busquen altres objectius. S'ha adulterat aquesta competició, i en repercusió, totes. Encara es estrany que en el futbol i el basquet no se li estigui donant tanta importancia... estarem poder davant els dos esports mes nobles? o es tracta simplement, que no interesa que la gent ho començi a despreciar? mouen molts diners.... convé que perdi seguidors?¿ o es tot una paranoia meva, i realment els futbolistes estimen el que fan?

Jo, per desgracia, dubto molt i de molts.

Aquestes Olimpiades, les disfrutaré poc, i suposo que com la majoria, estarem mes pendents de "aver que pasa" afora, que no a dins dels recintes de competició... "Caura alguna bomba?¿" "suspendran alguna cosa per la polució?" "Liaran alguna els xinos?¿" "I els del Tibet Lliure?¿" Que trist....

No m'agrada ser aixi. No m'agrada sospitar d'algú que encara es inocent. QUE NETEJIN AQUEST MON i que no hi hagui perdó per ningú que alteri la competicó. (Llastima que la pena de mort estigui abolida aqui a Espanya... pero suposo que a Pekín sempre se'ls podria jutjat)

L'esport ha d'aconseguir retrobar-se amb la Noblesa, pero la Noblesa bona, aquella que es gratis i que surt de dins de cadascú, aquella regida pel simple pensament de "No cal que em controlin, jo se que vull fer." Tant de bó pogues ser aixi.





NOTES DE VIDA:

- Feia dies que no hi havia actualització... la veritat es que aquesta calor aixafa força.... prometo fer flexions per combatirla.

- Ultimament, m'esta agradant molt la cançó I Love Rock n'Roll de Joan Jett & The Blackhearts... qui la vulgui escoltar, que ho faci AQUI

- El Pequeño Espartano ha culminat el cim de l'Anneto... lo cert, es que jo no ho hagues fet, ja no només pel cansament físic, sino pels estrets passos entre roques, que personalment poden amb mi. Ell ho ha aconseguit... l'admiro. Ahir m'entres m'explicava l'aventura, em trencava el cor (sisi, en tinc...) quan em deia "Quan em quedava poc, estava fet pols i volia quedarme... pero llavors vaig enrecordarme de tu, quan em deies "mai et pots rendir... sempre has de lluitar pel que vols" i vaig agafar enbrenzida i vaig fer el cim adelantant a tothom..." Wow... feia temps que no sentia un escalofrio muy humano recorriendo mi espalda...

- Estic INDIGNAT amb l'actitud del Barça enfront al cas Messi... voleu fer el favor de deixarlo jugar? els diners ens donen la propietat de les persones?¿ Visca la prostitució! com es nota que no sabeu el que es sentir una bandera... bravo!!





Salut!

Toni.

Tags: esports, olimpiades, dopatge

Hi ha un altre planeta. Un món paral·lel

Un mon on hi domina una cultura, regida per altres lleis. El culto al cuerpo. Hi predomina la imatge, l'aparença. Res mes importa. Jo sempre aplaudeixo la gent senzilla amb vida plena de la feliçitat que dona la simplesa. Pero aixo no.

Aixó es diferent. Si no marques abdominals, si no portes una camisa molona, no ets benvingut. Les dones tapades, son unas putas estrechas... i les destapades, simplement son lo primer. Se mira teta, y se toca gratis, igual que els petons... no ho entenc... un petó no pot ser gratis... un petó te l'has de guanyar, sino de que?¿ La gent es mira, peró no es veu. Es toquen, pero no es senten. Es parlen pero no s'escolten... I no per la musica.

Hi ha tanta fredor... mirades buides... petons glaçats... Admiro a la gent que viu així, que viu per aixó. Els admiro perque jo no sabria fer-ho. No seria capaç. La Rubia con el negrako... cuanto amor... els dos xuloplayas buscant que els mirin... els autistas que ignoren que al seu voltant hi ha mes gent, i si han de saltar i trepitjar ho fan... Visca la fauna. Despres ens queixem.

Suposo que la meva fredor ve regida al nivell 0,0 de alcohol en vena... i per aixo veus aquest mon destapat, sense cap cortina. compadeixo als que necessiten de cortines per ser feliços. Em sap greu que tinguin vides tant buides.

Pero en el fons m'alegro. M'alegro marcar abdominals, tenir camises molonas y llevar cuero en el brazo... i no ser un d'ells. Passo de culturas, grups, imposicions, cànons, modes... soc un privilegiat. Puc mirar a la gent a la cara.

NOTA: Al parking, tot eren Porshes, BMW's, Audi's, cotxes decapotables... i el meu Opel brut i amb les guixades de "Lavalo que no encoje" o "Portan's al Gamper"... aixo si que es estil propi... en el fons haure de donar les gràcies al Jordi!!!



PD: Si, suposo que hi tornare.



Salut!

Toni.

Tags: nit, festa, queixa