Soc com els nens de 15 anys, que quan es queden sols a casa molta estona acaben zambombardeant per aborriment.

Per sort la desafortunada frase no es res mes que un simple paral·lelis-me amb el que vull explicar.

Sempre em passa el mateix, m'enamoro poc, i lo poc que ho faig es casualment quan no tinc futbol. (poques vegades per a sort).

No se si es fruit de l'aborriment, que el meu cap activa altres funcions i te la maleida necessitat d'estar vullint constantment... el cas es que aprofitare ara que disfruto de "vacances" per deixar lligats alguns temes.... pero espero que no em duri gaire... aquestes coses fan mandra i jo tinc mono de futbol.

Salut!
Toni.

Hi ha una llegenda urbana, que diu que la musica de Michael Jackson produeix un benestar especial als nens que l'escolten. Suposo que no te res a veure amb aixó, i si amb que es una musica pegadiza que a tothom atrau, pero el cas es que poso aqui uns videos que em fan dubtar... dos anys i tant.... fankies? no m'ho crec.








Salut!

Sempre parlo i m'agrada la llibertat en la seva màxima expressió. No em refereixo a graffitis, sino a la llibertat de dir, fer i pensar.

No se perque, els artistes "callejeros" acostumen a tenir algo diferent, algo especial.

Aqui poso un parell de videos d'exemple, dos cançons d'estils diferents, intepretades per dos artistes d'estils similars.


Creep de Radiohead, versió de Homeless Mustard




Billie Jean de MJ, versió de Scott Dunbar





M'graden mes aquestes versions casi que les originals. Hi ha molt art escampat pel carrer, cal que ens hi fixem una mica mes.


Saut.

Ahir va ser la despedida amb uns jugadors, on el que no plorava, pagava amb la mirada... mai m'he sentit tant culpable d'alguna cosa com aixó. Uns pares, que mai havia vist en tant silenci com quan m'escoltaven parlar mentres se'm trencava la veu.


Mai hagues pogut imaginar que dificil se'm faria dir adeu. Avui no he sortit de casa en tot el dia, no tenia ganes de fer res.... Amb alguns jugadors hem parlat per telefon, d'altres via internet... Encara es massa aviat i pertant, encara ens necessitem mutuament. Es una sensacio estranya. Crec que per les dues parts ens volem seguir tenint.... es un quiero y no puedo, i la rabia i la impotencia es odiosa.



Avui es el meu primer dia, des de que tinc 15 anys en que em trobo sense equip, i es una situació rara... tinc plans de futur, pero no saber que fare dilluns, m'angoixa molt. No se si sabre estar... pero el cas es que m'haure de fotre. El que si que tinc clar es que mentres no tingui equip, seguire disfrutant dels meus nanos cada cap de setmana q pugui.



Sou eterns, no patiu...

Toni.

Es curiós, i fins avui no m'he donat compte. Quan et falta algo, algo que necessites i que per molt que ho vols, no ho tens, tot es mes pessat. Costa aixecar-se, costa seguir les rutines... inclús marxar a dormir es un gest llarg.

Crec que he complert el meu record en dies sense dutxar-me, sense pentinar-me, sense afaitar-me... (tot i aixi la perilla es volent!) Ni com s'ha vist, em venia de gust actualitzar. Pero simplement no em venia de gust fer res d'aixó. Sentia que no era ningú, no valia la pena fer res "especial", em limitava a existir i pensar.

Ahir dimecres tot va canviar, amb el gest tant tonto com un somriure. Tornar-ho a tenir, tornar-ho a sentir com algo meu, per fi em feia ser persona. Avui m'he comprat un perfum, dels que diuen que son bons. M'han regalat potets petits de mostres i gilipollades d'aquestes. He vingut content, no se si pels potets o per tot en general. He fet el meu dia, somrient i content... que tontos i simples som les persones normalment.

Però que bé he dormit!


PD: La imatge es una mica gore, pero m'0ha encantat. També m'ha recordat al somni que he tingut aquesta nit, que per fi era bó. Porto tres dies recordant a la perfeccio els somnis. Els dos anteriors (casualment anteriors al dimecres) eren negatius. Segur que estem vinculats entre les persones. Segurissim, perque quan no podia mes, i just avans de començar a asumir una estranya derrota, ha tornat a pareixer.

M'agrada pensar amb la frase de "Dicen que solo sabras si algo es tuyo, cuando lo dejas marchar... y vuelve" i m'agrada pensar que es cert.


En fi... 

Por corto que sea el camino, quien pisa fuerte deja huella

i punt!
Toni.

Ja casi fara un any que vaig haver d'escriure aqui sobre Isma, el meu crack.

Avui ho he de tornar a fer. L'artista es va estampar contra un arbre amb la moto, i despres de pasar alguns dies a la UCI, ara ja esta en planta. Escric desde la calma, despres de veure'l se que esta bé i que aviat estara a casa recuperant-se i esperar tornar a fer algun q altre toc amb la pilota. En té ganes.

Peró el cami pel passadis se m'ha fet llarg, i no m'agradaria imaginar-me el que sentiria la seva mare al fer-lo per primer cop, avans de poder veure al seu fill, just un any despres de la mort del seu pare. Tot ens enssenya. I tot i que l'accident ha estat fortuit, no sen's escapa a ningú pensar en "quina mala sort te aquesta familia".

Aqui es queda tot, en un text on només expresso sensacions, mes agradables a la tornada que a l'anada, per sort.


Salut!
Toni.

Avui es cel·lebren 8 anys de l'11-S.

Els que ho vem viure en directe, no ho oblidem. Avui veia les imatges en els informatius, i realment em recordava quan estava dinant, i la noticia d'ultima hora en que un avio s'havia estrellat "per accident" en una de les torres, i quan conectaven en directe s'estrellava la segona i l'informador ja no sabia que dir, ni com encarar-ho... ho recordo com si fes cosa de mesos... tota la tarda seguint les noticies, mil i una possibles versions, bulos, llegendes...

La por col·lectiva i el gran negoci que aixo suposa, ara amb la distància dels 8 anys es de les poques coses que m'esgarrifen. Els negocis amagats que hi han per damunt de tot aixó.

Aqui penjo un video per a que reflexioneu, sobre un cas de moda, com es la Grip Porcina, i el negoci que suposa.

 

Saluut!

Toni.